cròniques

Resum de la sentència del Tribunal Suprem sobre el cas “Parlament” per Laia Serra

Sobre la vulneració del dret a la prova que al·legava el Ministeri Fiscal i la necessitat de repetició del judici:

La sentència del Suprem no dóna la raó a la Fiscalia que al·legava que el seu dret a valer-se dels mitjans de prova necessaris havia estat vulnerat pel fet d’haver declarat molts parlamentaris a través de videoconferència, impedint així la realització de reconeixements de vídeos i d’encausades. El Suprem entén que aquell estava justificat per no destorbar les agendes dels parlamentaris i que permetia efectuar reconeixements si calia. Per tant, no calia anular el judici i tornar-lo a celebrar. Cal recordar que durant la fase d’investigació, la Fiscalia mai va demanar reconeixements en roda de les encausades i durant el judici, excepte en un cas, ni ho va proposar.

Sobre els reportatges fotogràfics, les pericials fisonòmiques i la identificació de les encausades:

La sentència també dóna la raó a les defenses sobre el fet de què els reportatges fotogràfics realitzats pels Mossos constituïen una autentica diligència de prova incriminatòria i no una mera diligència d’identificació. Per tant, havia d’haver-se realitzat amb assistència lletrada per poder ser tinguda en compte com a prova. Quan les encausades havien estat identificades, van ser detingudes sense necessitat i contra la seva voluntat els van fer fotos en determinades postures i col·locant-les-hi peces de roba. Aquelles fotografies es van fer servir per elaborar uns informes pericials fisonòmics pels Mossos d’Esquadra, que havien se de ser la prova clau per afirmar la identitat de les encausades. A banda de la manca de garanties a la hora d’obtenir les fotos, i la privació de les defenses de contradir-ne el contingut en el moment de la seva elaboració, les mateixes il·lustraven llocs i moments diferents dels fets que s’atribuïen a les encausades. A damunt eren tècnicament deficients, ja que s’havien fet amb un senzill Photoshop i ni tan sols avaluaven els graus de certesa en la determinació de la identitat. Per aquests motius no se’ls podia atorgar valor probatori i per determinar la identificació de les encausades, els jutges de l’Audiència Nacional van comparar els rostres de les encausades presents a la sala amb el material videogràfic i fotogràfic dels mitjans de comunicació incorporat a l’expedient judicial.

Sobre l’intent de les acusacions de tombar l’absolució basant-se en l’error dels jutges de l’Audiència Nacional en la valoració de la prova:

Un primers eix argumental dels recursos de cassació era el fet de què el recull fotogràfic i videogràfic editat pels Mossos d’Esquadra, contradeia el relat de fets de la sentència i per tant s’havien de modificar els fets provats d’aquesta i extreure’n un pronunciament de condemna. El Suprem, rebutja aquest motiu recordant que només

es pot qüestionar una sentència per aquest motiu quan un document contradigui els seus fets provats de manera concloent i que a més, aquest, no vingui contradit per cap altra prova. Aquest no era el supòsit del cas, ja que la declaració dels parlamentaris i d’altres testimonis contradeia i relativitzava els fets objecte d’acusació. A més el criteri del Tribunal Europeu de Drets Humans, vetava que el Tribunal que resolia el recurs contra la sentència pogués canviar el veredicte, si per això havia d’avaluar proves personals (com les declaracions de testimonis) i no s’escoltava de nou les encausades.

Sobre l’intent de les acusacions de tombar l’absolució basant-se en l’error dels jutges de l’Audiència Nacional en el seu raonament jurídic:

Aquest segon eix argumental és el que el Suprem acull. Les acusacions, opten aquí per respectar els fets provats de la sentència al·legant però que el raonament jurídic seguit era erroni i que la conclusió legal lògica era la condemna d’algunes de les encausades. Resulta especialment greu el fet que el Suprem no justifica perquè opta per la condemna d’unes determinades encausades, que a més divergeixen de les del vot particular de la sentència de l’Audiència Nacional. El Suprem, realitza una maniobra que burla el criteri del Tribunal Europeu de Drets Humans ja que sota el pretext de què el canvi de postura prové d’un nou anàlisis estrictament jurídic, el que fa és valorar de nou la prova i condemnar sense escoltar les encausades.

El Suprem acull l’argument de les acusacions segons el qual la sentència parteix d’un enfocament equivocat. La sentència de l’A.N havia considerat que enfront dels drets personals dels parlamentaris (indemnitat, honorabilitat, llibertat de moviment), es trobava el dret preferent a la llibertat d’expressió i de manifestació, que per a molts col·lectius suposen la única possibilitat de dir la seva sobre l’afectació de drets bàsics que estan patint per les retallades. No resulta viable garantir el pluralisme polític, pilar de la democràcia, sense assegurar un espai suficientment ampli per a l’expressió col·lectiva de crítica al poder, sent per tant raonable tolerar alguns eventuals excessos. Els manifestants estaven actuant en el marc de l’exercici de drets constitucionals, qüestionant la representativitat dels polítics i reivindicant drets fonamentals. Per tant els emparava l’exempció de responsabilitat criminal (Art. 27.2 Codi Penal).

La sentència argumentava que el dret penal no es podia usar per limitar o desincentivar l’exercici de drets fonamentals. Finalment, entenia que els fets que s’atribuïen a les encausades no eren prou greus per constituir el delicte contra les institucions de l’Estat (mai abans aplicat) que exigia que s’usés la força, violència, intimidació o amenaça greu per a impedir als parlamentaris assistir al Parlament o per a coartar la seva llibertat d’opinió/vot. Finalment, expressava que en tot cas, sent la pena mínima d’aquell delicte la de 3 anys, el que suposava ingrés a presó, el principi de proporcionalitat imposava la opció de l’absolució. El Suprem, no realitza ni una sola menció a la justificació d’una pena tan greu com és l’ingrés a presó.

El Suprem, entén que l’anàlisi correcte de la situació era el d’entendre confrontats el dret a la llibertat d’expressió i manifestació dels manifestants enfront del dret a la participació política de la ciutadania, que es vehiculava a través dels parlamentaris elegits per a representar-los al Parlament. El Suprem esmenta que la sentència de l’A.N s’apartava equivocadament de les “claus definitòries del sistema”, “desjerarquitzant” aquell segon dret, que era preferent. Calia acotar el dret a la llibertat d’expressió per assegurar la “pervivència de l’estat de Dret”. L’atac a la tasca parlamentària suposava un atac als valors superiors de l’odre democràtic ja que al Parlament és a on s’expressa el pluralisme i es realitza el debat polític.

El Suprem, apartant-se del resultat de valoració de la prova de la sentència de l’A.N, afirma que el lema de la manifestació “Aturem el Parlament” provava que la voluntat col·lectiva era la de pertorbar el normal funcionament del Parlament, que és el que protegeix aquell delicte. El sentir personal de cada parlamentari i el més o menys encertat dispositiu policial eren irrellevants per arribar a aquesta conclusió. En aquest context “ambiental” coactiu i intimidatori, creat per centenars de persones, les encausades van aprofitar-lo, fer-lo seu i reforçar-lo amb la seva participació, materialitzant amb les seves conductes individuals la finalitat col·lectiva perseguida. Per tant la seva conducta era penalment reprovable. El Suprem, acaba descartant el delicte d’atemptat a l’autoritat pel qual també acusava la Fiscalia per quan suposaria castigar dos cops la mateixa conducta.

Valoracions sobre el precedent jurídic que suposa la sentència del Tribunal Suprem:

La qualificació de la sentència del Suprem com a “política” és òbvia i fins i tot el vot particular de la mateixa ho expressa. El fonament de la sentència es basa en una presa de postura ideològica: una expressió de quins valors i quins mecanismes d’expressió tenen cabuda per sobre dels altres. La única participació ciutadana que es reconeix és la que es canalitza a través de la representació parlamentària, marginant així la participació ciutadana directa, neutralitzant la crítica directa als mandataris que prenen decisions que no obeeixen a les necessitats de la majoria de la ciutadania. Amb això, obvia -com esmenta el vot particular – que el gaudi general d’uns béns bàsics és condició prèvia i necessària per assegurar el dret la participació política de la ciutadania. Dret, en base al qual, precisament, justifica la condemna. El Suprem oblida la màxima legal de què cal interpretar l’aplicació de la llei a la llum de la realitat social imperant.

Aquesta sentència suposa un llindar altament perillós per al dret a la llibertat d’expressió i manifestació, per a la protesta, necessària més que mai en aquest temps de retallades de drets. Aquest precedent jurídic es dóna en un context de reformes legals repressores – Codi Penal, Llei mordassa i altres – que estan preocupant fins i tot altes instàncies internacionals. Més enllà del cas concret, la societat civil ha de tenir clar que aquest precedent jurídic perjudica i condiciona a tothom en els seus respectius àmbits d’actuació.

La sentència també és altament perillosa des del punt de vista jurídic. No es tracta de valorar si els fets que es van donar en l’encerclament del Parlament son censurables o no. El vot particular ho esmenta molt clarament: les persones responsables dels fets més greus no van ser identificades per la policia. Les que han estat encausades, van actuar com els milers de persones que eren allí. Les seves conductes, fins i tot l’Audiència Nacional en fase d’investigació, va admetre que com a molt serien constitutives de falta: seguir un parlamentari amb els braços en creu, interpel·lar-lo, aixecar els braços i corejar consignes, exhibir una pancarta i cridar que no passin.. Resulta obvi que cap d’aquestes accions volia ni podia impedir l’accés al Parlament ni condicionar el vot de ningú. Com reconeix el Suprem, la pràctica totalitat de parlamentaris no van sentir en perill la seva integritat, excepte – quina casualitat – els diputats de CIU. De fet, el Parlament va començar la seva tasca amb un lleu retard i va alterar l’odre del dia en un punt, cosa que succeeix amb freqüència. Finalment, les retallades es van aprovar.

La sentència del Suprem trenca amb un dels principis més elementals del dret penal com és el de culpabilitat: es pot ser castigada i s’ha de respondre tan sols pels fets efectivament comesos. La sentència dóna per fet la voluntat d’aquelles encausades d’impedir l’accés dels parlamentaris pel sol fet d’estar a una concentració amb aquell lema simbòlic i les responsabilitza injustament del malestar dels parlamentaris sorgit del qüestionament general a què se’ls va sotmetre. La construcció és perversa: la confrontació lleu i en clau política amb els parlamentaris, es tradueix en afectació a la funció parlamentaria i en l’atac al nucli dur de la democràcia mateixa. La sentència justifica lo injustificable per dotar de cobertura jurídica un càstig exemplaritzant a la dissidència.

Sens dubte, la sentència de l’Audiència Nacional era perillosa, no només per l’absolució de les encausades, sinó i sobretot, pels raonaments jurídics que contenia, que reivindicaven un dret penal compatible amb els drets fonamentals. Atenent a l’escenari de buidatge del contingut de drets fonamentals, contextualitzava i interpretava amb rigor i equilibri la figura de l’escrache, estendard del dret a la protesta. El Suprem cercava un precedent jurídic contundent que desincentivés la societat civil a expressar el seu malestar i a reivindicar la legitimitat de la revocació del “mandat democràtic” efectuat als representants que s’aparten de les necessitats bàsiques i dels drets fonamentals de la població.

Ara toca esgotar les possibilitats legals per evitar ingressos injustificats a presó i seguir amb persistència i convicció un camí que s’aventura llarg, si hem de recórrer al Tribunal Constitucional i acte seguit al Tribunal Europeu de Drets Humans.

Anuncis

DRETS A LA RUSSA de Benet Salellas

El cas de la manifestació del 15 de juny del 2011 contra els primers pressupostos de les retallades davant del Parlament de Catalunya amb el lema Aturem el Parlamentestà actuant com un autèntic termòmetre de la salut democràtica de l’Estat espanyol i de les elits dirigents a casa nostra. Hem viscut un relat sobre els fets d’aquella diada totalment interessat i provocat per esmorteir els crits d’aquelles que s’hi manifestaven, un relat plenament acrític amb les raons de la protesta i amb l’interès d’Interior de fer passar els diputats i diputades que anaven a peu just pel mig de la manifestació obligant-los a accedir a la Ciutadella pel mateix accés del carrer Pujades que es trobava blocat per les indignades.

I sobretot un relat inequívocament afònic amb les úniques agressions físiques realment patides, com ressaltava ahir David Fernàndez, al més d’un centenar de persones ferides pels antiavalots de Mossos d’Esquadra només unes setmanes abans a la plaça Catalunya.

El juliol passat la sentència de la Secció Primera de l’Audiència Nacional sobre el cas absolia totes les acusades en una interessantíssima valoració de la importància que té en una societat democràtica el dret a la protesta, col·locant-lo com a pedra angular del sistema de llibertats: sense manifestació no hi ha expressió i sense expressió no hi ha pluralitat política ni tampoc acció política al marge del poder. Sé que és un discurs judicial, que es construeix sovint a partir de lleis i conceptes que no hem consensuat, que no hem construït ni aprovat però acostumats al no perquè no i a la democràcia estrictament epidèrmica del règim del 78 la sentència del magistrat Ramon Sáez va fer un salt endavant cap a un model de societat com la que sovint defensem des d’aquestes manifestacions avui criminalitzades. Per això va ser titllat de jutgeflauta pel club Godó i companyia, per haver aixecat una trinxera jurídica des de la qual pensàvem defensar moltes altres batalles. El text es decantava descaradament cap a la preponderància de la protesta col·lectiva per sobre dels drets individuals -magnificats- de circulació i de no ser molestats dels diputats i diputades. A més posava de manifest que els col·lectius amb menys presència als media i a les tribunes parlamentàries tenen un dret a la protesta més ampli precisament per compensar aquest desequilibri de mitjans. La sentència coronava l’argument declarant que els jutges estan cridats a protegir els drets i no pas a retallar-los convençuts que en cap cas el dret penal ha de desincentivar l’exercici de la dissidència.

Claríssimament es tractava d’una plantejament massa avançat en tots sentits per a la classe política. També per a la majoria de la magistratura. També per al Parlament de Catalunya qui amb advocat particular amb minuta de cinc xifres va recórrer la sentència demanant la condemna de les manifestants. I d’aquí una sentència molt dura, duríssima, com la que ara ens ha notificat el Tribunal Suprem. Ho castiga tot, tot el que no sigui quedar-se a casa i dir amén. I dol, perquè comprèn com un delicte contra les institucions de l’Estat seguir un diputat, posar-s’hi al davant amb els braços en forma de creu o recriminar-li la seva posició política i cridar-li que no ens representa. Ara el Tribunal Suprem apuja el termòmetre repressiu i escombra sense miraments el nostre dret de protesta. Comença revisant els fets provats de la sentència, una activitat que li és prohibida si és en contra de les acusades perquè ni ha estat present al judici ni ha vist personalment totes les proves que han estat practicades i per això Estrasburg prohibeix un canvi de fets contra reo en la segona instància. Una excepció per a un cas de dret d’excepció. Perquè el Suprem això no ho fa mai i ho ha fet aquesta vegada i caldrà donar una explicació a aquesta superació de les seves pròpies línies vermelles. Molts advocats recordem en els darrers anys un únic cas de revisió de fets pel Tribunal Suprem: quan va revocar la condemna dels guàrdies civils que l’Audiència de Sant Sebastià havia declarat culpables de torturar Portu i Sarasola. Una altra resposta excepcional a un cas que s’havia descontrolat de l’expectativa convencional.

Però el més important és el debat de fons. La sacralització de la figura dels representants polítics, de l’espai públic que envolta els edificis parlamentaris i de la construcció de nous drets elevats a la categoria de drets fonamentals com el dret de trànsitdels diputats. Tot això per sobre del dret de manifestació, de la llibertat d’expressió, de la participació política popular… Un autèntic cop d’estat judicial a un debilíssim i precari sistema mínim de llibertats. Al cap i a la fi una lluita ideològica que vam guanyar primer i que ara ens arrebaten de les mans. Una lluita tan clara que fins i tot es va fer explícita en el judici quan només els diputats de Convergència i Unió van explicar que s’havien sentit coaccionats per la protesta i paradoxalment els Maragalls, Milà, López Tena… defensaven la validesa i legitimitat dels crits als carrers del voltant de la Ciutadella. Una discussió conceptual de matriu ideològica que ha conquerit la versió més autoritària, la de la majoria d’un Tribunal Suprem que encara beu de la dictadura que va nomenar molts dels seus magistrats. I una versió que llavors i ara, ha estat indiscutidament defensada per Mas i els seus a casa nostra.

Ho diu el magistrat del Suprem Perfecto Andrés en el vot particular a la sentència: «El objeto de esta causa tiene connotaciones políticas tan intensas, que difícilmente podría darse una aproximación de derecho que no comporte o traduzca también una previa toma de posición del intérprete en ese otro plano.» La profilaxi judicial del sistema manté els plantejaments ideològics més durs per escombrar el dret de manifestació i de retruc envia vuit companyes a la presó. Amb elles, moltes passes enrere, individuals i col·lectives, presents i futures. El termòmetre de la democràcia congelat, sota zero, com a la Rússia de Putin, amb gent a la presó per haver participat en una manifestació contra els pressupostos de les retallades socials més fortes des de 1979. Només per manifestar-se. Fa por.

Continuació: apunts sisena sessió, 5 de maig

[si vols llegir la primera part de la sessió, ves aqui]
.
Segona part de la sessió d’avui:
.
La defensa rebat tota la jurisprudència utilitzada per la fiscalia per sostenir la seva acusació.
Acusacions parlen d’intimidació, atacs, empentes i altres fets, molts diversos, però demanen mateixes penes.
“Como puede ser que ante comportamientos tan distintos las acusaciones y las peticiones penales sean tan parecidas?”
Els episodis que es descriuen ocupen uns pocs minuts al voltant 8 del matí, qui és culpable del retard de la sessió del Parlament? A més a més, tots els parlamentaris han reconegut que els retards són habituals.
És curiós que les declaracions dels parlamentaris de CiU coincideixin.
Sobre els fets: si són tan greus com assenyala fiscalia, perquè l’acció aturem el parlament va continuar durant tot el dia?
S’ha buscat establir un delicte impossible, hereu de la Ley de Vagos y Maleantes.
La policia va utilitzar Photoshop per tractar les imatges i no el programari que recomana l’Europol.
Els poders ejecutiu i judicial es van aglutinar per resoldre judicialment un problema que és polític.
Fiscalia va dir q no criminalitza la protesta però va insistir en jutjar per l’Audiència Nacional i va citar jurisprudència relacionada amb ETA.
Sobre excepcionalitat d’ús helicòpter: aquell any es van gastar 11’7 milions en vols helicòpter del president. “Sr. Mas hablaba todo el tiempo de excepcionalidad (…); se fue en helicóptero a entregarle un premio a una vaca, qué excepcionalidad es esa?”
S’argumenta que hi ha intencions polítiques al darrere.
En relació a parlamentaris: la gent sovint espera hores per fer una denúncia mentre ells reben la policía al despatx amb tota la feina feta.
Es torna a fer crítiques als atestats. Que no tenen cap credibilitat perquè falten dades i sobretot, dades dels agents que en teoria agafen testimonis que tampoc no s’expliciten.
Existeix un doble raser per mesurar fets en funció de la seva autoria
Se suposa que a l’estat espanyol fiscalía és una, la mateixa, i que hauria d’actuar siempre igual i això no és així. Es fa referència a atestas de denúncies contra agents que no van ser aceptats per la fiscalia precisament perquè no constaven les franjes horàries.
Sobre persona acusada d’impedir el pas: “si se quiere impedir el paso formas hay muchas, pero com un hombro…”
Defensa il·lustra amb diferents exemples la feblesa de les proves d’acusació. Critica el peritatge: els fotogramas no s’han documentat bé i per això susciten tantes sospites. Fins i tot la forma d’imprimir modifica les imatges, i no se sap com es va fer.
Les proves morfològiques es basen en arguments subjectius i això no són “proves”.
Acaba el torn de la defensa i ara parlaran algunes de les encausades.
Encausada considera que és judici a la protesta i q la gent continuarà al carrer
Un altre encausat: “no está probado q ninguno estuviera allí, lo que sí está probado es lo que hicieron, esos recortes…”
Reflexions sobre la por, la violència policial, la probresa, la criminalització de la protesta…
“No se rían de nosotras con discursos pacifistas”
Queda vist per a sentència.
15:30

Apunts sisena sessió, 5 de maig

Avui, dia 5 de maig del 2014, s’està celebrant la sisena i última sessió del Judici. Aqui us deixem els apunts que hem prés durant la primera part:

10:15

Durant aquest matí, les advocades de la defensa exposaran les seves argumentacions finals.
Advocats de la defensa demanen absolució per totes les imputades.
Defensa insisteix en què no s’han imputat fets concrets a persones concretes, que és acusació genèrica
“Si no hi ha hagut fets ni proves del delicte d’associació il·lícita entenem que no hi pot haver condemna per aquest fet” (el delicte d’associació il·lícita el demana Manos Limpias)
Defensa cita jurisprudència prèvia que va absoldre 14 mossos imputats per agressió a un retingut perquè no s’havia dilucidat qui havia fet què, tot i que els fets van quedar provats.
Defensa argumenta sobre la qualificació o no de delictes dels fets que es jutgen. Considera que no són fets delictius
S’insisteix sobre la llibertat d’expressió i reunió que aquest procés pretén retallar
Defensa cita jurisprudència sobre qüestions relacionades amb drets d’expressió i reunió
Se citen sentències que avalen que “espai públic no és només espai de circulació sinó també de participació”.
Les imatges i els vídeos incompleixen requisit d’integritat. Si fossin autèntics la data d’edició seria 15 de juny. En comptes d’això, la totalitat dels vídeos han estat editats el dia 11 de setembre de 2011. Els vídeos van ser editats pels agents i no per un jutjat d’instrucció.
Molts fotoprinters (fotos capturades de vídeos) no se sap d’on surten. Sobre la qualitat d’alguns fotoprinters i mostrant un a la sala: “és absolutament impossible reconèixer ningú”.
Defensa argumenta que, si s’ha identificat algú amb la qualitat nefasta de les imatges, potser és perquè encausades estan assenyalades amb cercles i números.
“Acusacions pretenen que es condemni a una persona a 5 anys de presó per cridar amb els braços aixecats”.
Sobre una de les persones encausades: primer se li imputen unes coses, després altres “instrucció ha seguit camí erràtic”
Acusació conclou, en un cas, que era la mateixa persona que feia no se sap quines coses perquè “se le parece en la oreja”
El 15J 2011 es volia donar “una imatge d’excepcionalitat”: Tenien preparat un helicòpter però no un cordó policial per protegir parlamentaris.
Defensa argumenta l’existència de fitxers policials il·legals per la identificació d’algunes persones. D’alguna de les encausades apareix el nom tot i no tenir antecedents ni fotos ni documentar qui l’identifica. Mossos i polítics han reconegut en el passat tenir llistes de persones. Alguna de les encausades és identificada perquè ja estava prèviament en aquests fitxers policials.
Defensa torna a argumentar que les acusacions havien d’haver provat, per a cada encausat, els fets atribuïts. Això NO ha passat. També s’hauria d’haver provat la intenció. Tampoc NO s’ha fet.
La construcció del concepte nou “d’intimidació ambiental” coincidia en el temps amb els “escraches”. Això no és casualitat.
“El derecho protesta no sólo protege crítica educada y complaciente, también la molesta, aguerrida y disruptiva” Si els polítics tenen certs privilegis també han de suportar certes molèsties.
Defensa critica nova llei de seguretat ciutadana que possibilita a polítics estalviar-se garanties de processos penals.
Defensa relata contradiccions i el que semblen millores de memòria entre diferents declaracions d’alguns testimonis. “Hubo diputados que ni siquiera pudieron aclarar por qué en el día de la 1ª declaración dijeron una cosa y aquí otra”. També que Fiscalia i acusacions donen més credibilitat a uns parlamentaris que a altres especialment als parlamentaris de CiU.
Sobre pericials: pretenien ser objectives i es basen en observacions, que mai poden ser objectives.
Defensa argumenta sobre la no aplicació del principi de proporcionalitat. Considera que els fets, com a màxim, podrien ser considerats faltes si es provessin.
Una de les advocades de la defensa argumenta que alguns testimonis dels parlamentaris de CiU han estat induïts pels mossos d’esquadra. Això ho demostren els canvis en el relat després de les declaracions davant els agents i la reconstrucció dels fets amb dades de la policia.
Altra advocada critica els atestats: En els atestats policials (98 fulles) no apareixen números identificatius de mossos (TIP) ni dades, ni indicacions horàries.
13:40

L’exdiputat Ernest Maragall qualifica el judici a l’Audiència Nacional de “desmesurat”

Crónica de la quarta sessió del Judici per GRISELDA CASADELLÀ  publicada el 04/04/2014 a La Directa.

Per llegir l’article original a la web pots anar aquí.

 Declaren quatre diputats en la quarta sessió del judici: el President Artur Mas, el conseller Santi Vila i el diputat Jordi Turull, de CiU, i l’exdiputat pel PSC Ernest Maragall. També ho fan els testimonis de la defensa Hibai Arbide i Manuel Delgado. El judici està previst que es reprengui el proper dia 25 d’abril.

 

L’exdiputat del PSC Ernest Maragall ha declarat com a testimoni de les acusacions en la quarta sessió del judici contra 20 acusades per participar en l’acció “Aturem el Parlament”. Però podríem dir que el més significatiu s’ha produït al finalitzar el seu interrogatori, quan ha demanat al jutge si podia fer un darrer comentari. Seguidament ha manifestat que volia deixar constància que, segons ell, els fets són una protesta legítima, part d’un procés social i polític en relació al rol del Parlament, i que creu que les institucions han d’acceptar-ho com una element propi de la democràcia. A més, sobre el procés judicial ha destacat que “podríem estar parlant de faltes en el pitjor dels casos” i que per per això creu que “és desmesurat” resoldre-ho per la via penal. Ha afirmat que segons ell no hauria hagut d’arribar a un tribunal com l’Audiència Nacional, i ha fet constar que ja es va manifestar al respecte signant la petició que sol·licitava al Parlament de Catalunya que retirés l’acusació que demana presó contra 20 persones a l’Audiència Nacional. Ha anunciat també que se li va proposar al seu moment si s’acolliria a una resolució judicial per la via de la mediació, una figura existent al sistema jurídic català, cosa de la qual ell es va mostrar partidari.

(més…)

Crònica de la quarta sessió del judici, dia 3 d’abril

IMG-20140403-WA0001

Concentració a Barcelona durant les declaracions d’alguns diputats

La sessió d’avui del judici oral contra les 20 persones imputades per l’acció “Aturem El Parlament” acaba amb aquesta fase més concentrada del procés, a falta de les sessions del 25 d’abril i del 5 de maig, a les quals es presentaran els perits i la presidenta del Parlament Núria de Gispert.
La sessió d’avui ha constat de sis declaracions: quatre d’elles a petició de l’acusació: els parlamentaris Artur Mas, Santi Vila, Jordi Turull i Ernest Maragall – els tres primers de Convergència i Unió i l’últim del PSC– i les dues últimes a petició de la defensa, l’advocat Hibai Arbide i l’antropòleg Manuel Delgado.
Els diputats han reconegut com un fet habitual les protestes i les mobilitzacions davant el Parlament de Catalunya i també, que les sessions parlamentàries poden veure modificada la seva ordre del dia i patir retards. Davant les preguntes sobre els errors al dispositiu policial, els testimonis han respost amb evasives.

De nou les declaracions han evidenciat la dificultat de reconèixer a les persones que, suposadament, participaren dels fets que s’estan jutjant Artur Mas ha estat particularment clar al respecte: “yo no los vi, yo no me fijo en eso”. De la mateixa manera, ningú dels diputats es va considerar agredit físicament.IMG-20140403-WA0004

Respecte al polèmic ús de l’helicòpter, Artur Mas ha reconegut el seu ús com quelcom normal, tot i que és excepcional. Tot seguit, ha declarat literalment: “en estos momentos de austeridad es excepcional más que nunca”. Tot i haver reconegut haver fet ús de l’helicòpter per assistir a un concurs de ramaderia i altres llocs amb un cost milionari.

Ernest Maragall ha contextualitzat l’acció “Aturem el parlament” dins un cicle de mobilitzacions i protestes que aquell dia es van concretar amb l’oposició a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat. Com un dels referents, Margall ha citat el que considera el “desallotjament violent” de la plaça Catalunya, del 27 de maig d’aquell mateix any. Ha Parlat d’un procés social legítim de confrontació entre institucions i ciutadania on, aquesta ultima qüestionava la decisió del Parlament de Catalunya d’aprovar aquells pressupostos. Ell mateix, per tant, no es va considerar agredit i, finalment, ha puntualitzat que li sembla una desmesura el procés seguit per l’Audiència Nacional, en termes penals.

En darrer lloc, Arbide i Delgado han declarat en qualitat de testimonis directes dels fets. Arbide, també com una de les persones convocants d’aquelles mobilitzacions, ha fet incís en el caràcter de la protesta: multitudinària, pacífica i simbòlica. De fet, ha parlat d’una confrontació simbòlica entre diverses formes polítiques.
Fent incís en aquesta qüestió del simbolisme, Delgado, com a especialista en la matèria, ha ratificat aquest caràcter simbòlic de la mobilització.

Crònica tercera sessió, dia 2 d’abril

Com estem relatant aquests dies, el judici segueix contra les 20 persones imputades per l’acció ‘Aturem el Parlament’ deldiputats en helicopter passat 15 de juny de 2011. La tercera sessió del procés s’ha dedicat a les declaracions de diversos diputats que les acusacions consideren afectats per la mobilització d’aquell dia.

La jornada d’avui ha estat llarga i polèmica. Llarga per la durada: quasi sis hores amb la intervenció de vuit diputats: 4 de Convergència i Unió –Anna Isabel Marcos, Josep Maria Llop, Gerard Martí i Antoni Fernández Teixidó–, 1 del PSC – l’exconsellera d’Interior de la Generalitat Montserrat Tura–, 2 d’Iniciativa per Catalunya –Salvador Milà i Joan Boada– i 1 de Solidaritat Catalana per la Independència –Alfons López Tena. I polèmica per les mateixes declaracions, majoritàriament intervingudes per una més que qüestionable traducció que ha provocat, no només les queixes de la defensa, sinó també la decisió de gran part d’aquells que declaraven en català de fer-ho en castellà, davant les inexactituds o l’omissió de certs detalls per part de la intèrpret.

Algunes qüestions a destacar d’aquestes declaracions han estat les qualificacions donades al dispositiu policial orquestrat per aquell dia – “ratonera”, per exemple, com va declarar López Tena- o als fets que es jutgen, considerats per alguns dels diputats amb formació jurídica com a no delictius. De la mateixa manera, alguns d’aquests polítics declarants consideren que no van passar por ni van ser coaccionats o agredits, al contrari que alguns altres, com la convergent Marcos que ha declarat que la situació li va provocar ansietat i que per això es va haver de medicar, qüestió que en declaracions prèvies no va relatar de la mateixa forma. Així mateix, molts dels han declarat no poder reconèixer a ningú.

En finalitzar, cap a les quatre de la tarda, hem estat citats de nou per demà, dia 4 d’abril a les 10 del matí per l’última sessió d’aquesta setmana.

Crònica del segon dia de judici

El segon dia del judici oral contra les 20 persones imputades per l’acció “Aturem el Parlament del passat 15 de Juny del 2011sala vacía ens ha rebut menys gris que l’anterior.
.
Iniciada la sessió poc després de les 10 del matí, el dia d’avui s’ha dedicat exclusivament a les declaracions de 9 mossos d’escuadra que, d’una o altre manera, han participat de l’entramat repressiu al que ens enfrontem. 
En aquest moment, quan ha aparegut el rostre del primer policía a les pantalles de la sala de l’Audiència Nacional que ens jutja, el dia s’ha tornat gris, o més aviat, quasi en blanc i negre, recordant-nos altres processos d’èpoques passades. Una de les diferències és, precisament, la possibilitat que han tingut aquests de poder declarar per videoconferència, al contrari que les nostres vint companyes. 
.
Entrant en les declaracions, una de les qüestions més destacables ha estat la reitaració del “no ho sé” o “no m’enrecordo” o el “em remeto als informes i declaracions prèvies” dels policies que testificaven. Preguntant-los per com s’han obtingut els vídeos, fotos i imatges, els policies no recordaven o no sabien qui i com els havien aconseguit. S’han remés a videos penjats a internet o proporcionats per mitjans de comunicació que, com es va argumentar a les prèvies de la primera sessió, no garanteixen que no estiguessin editats o manipulats. De la mateixa manera, moltes de les fotos utilitzades per suposades identificacions, mostren persones d’esquena. 
.
ciutat justiciaUn dels temes clau plantejats en aquesta sessió ha estat la dirigida a qüestionar la forma i procediment de les identificacions de les persones imputades: com s’ha identificat a persones sense antecedents? Existeixen fitxers policials irregulars que possibilitarien asociar noms i cares per les esmentades identificacions? Aquestes preguntes no han estat resposes. També s’ha plantejat si es documentaren tots els passos i les persones que van participar en les gestions d’identificació. Els mossos no han sabut respondre aquesta qüestió remetent-se únicament a la multitut d’informació que diuen haver rebut a base de suposades denúncies anònimes o per via de familiars, amics, companys de feina… També s’ha qüestionat la forma de presentar les imatges per a les identificacions d’encausades als parlamentaris que participen del procés. Igualment s’han posat en dubte les formes amb què es va procedir a detenir, el per qué i qui va ordenar practicar-les en la forma en què es van realitzar: sortint de casa o de la feina, sense oblidar les que es van produir a la Ciutat de la Justícia. 
 .
Citades de cara al dimecres dia 3, de nou a les 10 del matí, encausades i gent de suport seguim juntes, a l’espera de presenciar les declaracions dels polítics. 

 

Crònica completa de la primera sessió

Avui, dia 31 de març de 2014, ha començat el judici oral contra les 20  companyes imputades per l’acció “Aturem el Parlament” del passat 15 de  juny de 2011.

audiencia A una sala plena de companyes dels diferents grups de  suport, les diverses advocades de la defensa han plantejat una sèrie  d’impugnacions prèvies dirigides contra una gran part de la forma i fons  d’aquest procés repressiu: la participació com a acusació del sindicat neofeixista Manos Limpias, també la de la Generalitat que tampoc es pot considerar part perjudicada d’un delicte contra les  institucions de l’Estat, la del Parlament de Catalunya, per no haver aprovat en el ple la presentació de la denúncia  i la competència de l’Audiència Nacional – que,  recordem, és herència directa del Tribunal d’Ordre Publico franquista-, per la celebració d’aquest judici.

També s’ha argumentat respecte a les diverses irregularitats que presenten gran part de les proves de l’acusació – vídeos que podrien  haver estat manipulats o editats i dels quals es desconeix la font  original, proves antropomètriques a les quals se’ls va obligar a  participar a alguns dels imputats contra la seva voluntat,  identificacions que vulneren els drets de les imputades i l’ús de  fitxers policials il·legals- i actuacions policials para la detenció d’un grup d’imputades que ja anaven a presentar-se davant el jutge.
Per part de l’acusació s’han rebutjat totes les impugnacions plantejades per la defensa. De la mateixa manera, el jutges tampoc les han acceptat o han postergat la seva decisió per un altre moment del procés. Acte  seguit, totes les imputades s’han negat a declarar davant les preguntes  dels representants de la Fiscalia, Generalitat, Parlament i Manos Limpias, que s’han presentat amb una mateixa línia d’acusació.
Finalitzada la primera sessió, imputades i gent dels grups de suport hem anat a dinar col·lectivament per reposar forces de cara a la concentració solidària d’aquesta mateixa tarda, a les 20:00 a la Plaça del Sol, i les sessió judicials que ens queden per davant.
Cap a les 20:30, la concentració a Sol ha estat dissolta per la Policia Nacional que ha desplegat un ampli dispositiu per tota la plaça, practicant identificacions i controlant els accessos al lloc. La pancarta ha estat requisada.