Sobre la vulneració del dret a la prova que al·legava el Ministeri Fiscal i la necessitat de repetició del judici:
La sentència del Suprem no dóna la raó a la Fiscalia que al·legava que el seu dret a valer-se dels mitjans de prova necessaris havia estat vulnerat pel fet d’haver declarat molts parlamentaris a través de videoconferència, impedint així la realització de reconeixements de vídeos i d’encausades. El Suprem entén que aquell estava justificat per no destorbar les agendes dels parlamentaris i que permetia efectuar reconeixements si calia. Per tant, no calia anular el judici i tornar-lo a celebrar. Cal recordar que durant la fase d’investigació, la Fiscalia mai va demanar reconeixements en roda de les encausades i durant el judici, excepte en un cas, ni ho va proposar.
Sobre els reportatges fotogràfics, les pericials fisonòmiques i la identificació de les encausades:
La sentència també dóna la raó a les defenses sobre el fet de què els reportatges fotogràfics realitzats pels Mossos constituïen una autentica diligència de prova incriminatòria i no una mera diligència d’identificació. Per tant, havia d’haver-se realitzat amb assistència lletrada per poder ser tinguda en compte com a prova. Quan les encausades havien estat identificades, van ser detingudes sense necessitat i contra la seva voluntat els van fer fotos en determinades postures i col·locant-les-hi peces de roba. Aquelles fotografies es van fer servir per elaborar uns informes pericials fisonòmics pels Mossos d’Esquadra, que havien se de ser la prova clau per afirmar la identitat de les encausades. A banda de la manca de garanties a la hora d’obtenir les fotos, i la privació de les defenses de contradir-ne el contingut en el moment de la seva elaboració, les mateixes il·lustraven llocs i moments diferents dels fets que s’atribuïen a les encausades. A damunt eren tècnicament deficients, ja que s’havien fet amb un senzill Photoshop i ni tan sols avaluaven els graus de certesa en la determinació de la identitat. Per aquests motius no se’ls podia atorgar valor probatori i per determinar la identificació de les encausades, els jutges de l’Audiència Nacional van comparar els rostres de les encausades presents a la sala amb el material videogràfic i fotogràfic dels mitjans de comunicació incorporat a l’expedient judicial.
Sobre l’intent de les acusacions de tombar l’absolució basant-se en l’error dels jutges de l’Audiència Nacional en la valoració de la prova:
Un primers eix argumental dels recursos de cassació era el fet de què el recull fotogràfic i videogràfic editat pels Mossos d’Esquadra, contradeia el relat de fets de la sentència i per tant s’havien de modificar els fets provats d’aquesta i extreure’n un pronunciament de condemna. El Suprem, rebutja aquest motiu recordant que només
es pot qüestionar una sentència per aquest motiu quan un document contradigui els seus fets provats de manera concloent i que a més, aquest, no vingui contradit per cap altra prova. Aquest no era el supòsit del cas, ja que la declaració dels parlamentaris i d’altres testimonis contradeia i relativitzava els fets objecte d’acusació. A més el criteri del Tribunal Europeu de Drets Humans, vetava que el Tribunal que resolia el recurs contra la sentència pogués canviar el veredicte, si per això havia d’avaluar proves personals (com les declaracions de testimonis) i no s’escoltava de nou les encausades.
Sobre l’intent de les acusacions de tombar l’absolució basant-se en l’error dels jutges de l’Audiència Nacional en el seu raonament jurídic:
Aquest segon eix argumental és el que el Suprem acull. Les acusacions, opten aquí per respectar els fets provats de la sentència al·legant però que el raonament jurídic seguit era erroni i que la conclusió legal lògica era la condemna d’algunes de les encausades. Resulta especialment greu el fet que el Suprem no justifica perquè opta per la condemna d’unes determinades encausades, que a més divergeixen de les del vot particular de la sentència de l’Audiència Nacional. El Suprem, realitza una maniobra que burla el criteri del Tribunal Europeu de Drets Humans ja que sota el pretext de què el canvi de postura prové d’un nou anàlisis estrictament jurídic, el que fa és valorar de nou la prova i condemnar sense escoltar les encausades.
El Suprem acull l’argument de les acusacions segons el qual la sentència parteix d’un enfocament equivocat. La sentència de l’A.N havia considerat que enfront dels drets personals dels parlamentaris (indemnitat, honorabilitat, llibertat de moviment), es trobava el dret preferent a la llibertat d’expressió i de manifestació, que per a molts col·lectius suposen la única possibilitat de dir la seva sobre l’afectació de drets bàsics que estan patint per les retallades. No resulta viable garantir el pluralisme polític, pilar de la democràcia, sense assegurar un espai suficientment ampli per a l’expressió col·lectiva de crítica al poder, sent per tant raonable tolerar alguns eventuals excessos. Els manifestants estaven actuant en el marc de l’exercici de drets constitucionals, qüestionant la representativitat dels polítics i reivindicant drets fonamentals. Per tant els emparava l’exempció de responsabilitat criminal (Art. 27.2 Codi Penal).
La sentència argumentava que el dret penal no es podia usar per limitar o desincentivar l’exercici de drets fonamentals. Finalment, entenia que els fets que s’atribuïen a les encausades no eren prou greus per constituir el delicte contra les institucions de l’Estat (mai abans aplicat) que exigia que s’usés la força, violència, intimidació o amenaça greu per a impedir als parlamentaris assistir al Parlament o per a coartar la seva llibertat d’opinió/vot. Finalment, expressava que en tot cas, sent la pena mínima d’aquell delicte la de 3 anys, el que suposava ingrés a presó, el principi de proporcionalitat imposava la opció de l’absolució. El Suprem, no realitza ni una sola menció a la justificació d’una pena tan greu com és l’ingrés a presó.
El Suprem, entén que l’anàlisi correcte de la situació era el d’entendre confrontats el dret a la llibertat d’expressió i manifestació dels manifestants enfront del dret a la participació política de la ciutadania, que es vehiculava a través dels parlamentaris elegits per a representar-los al Parlament. El Suprem esmenta que la sentència de l’A.N s’apartava equivocadament de les “claus definitòries del sistema”, “desjerarquitzant” aquell segon dret, que era preferent. Calia acotar el dret a la llibertat d’expressió per assegurar la “pervivència de l’estat de Dret”. L’atac a la tasca parlamentària suposava un atac als valors superiors de l’odre democràtic ja que al Parlament és a on s’expressa el pluralisme i es realitza el debat polític.
El Suprem, apartant-se del resultat de valoració de la prova de la sentència de l’A.N, afirma que el lema de la manifestació “Aturem el Parlament” provava que la voluntat col·lectiva era la de pertorbar el normal funcionament del Parlament, que és el que protegeix aquell delicte. El sentir personal de cada parlamentari i el més o menys encertat dispositiu policial eren irrellevants per arribar a aquesta conclusió. En aquest context “ambiental” coactiu i intimidatori, creat per centenars de persones, les encausades van aprofitar-lo, fer-lo seu i reforçar-lo amb la seva participació, materialitzant amb les seves conductes individuals la finalitat col·lectiva perseguida. Per tant la seva conducta era penalment reprovable. El Suprem, acaba descartant el delicte d’atemptat a l’autoritat pel qual també acusava la Fiscalia per quan suposaria castigar dos cops la mateixa conducta.
Valoracions sobre el precedent jurídic que suposa la sentència del Tribunal Suprem:
La qualificació de la sentència del Suprem com a “política” és òbvia i fins i tot el vot particular de la mateixa ho expressa. El fonament de la sentència es basa en una presa de postura ideològica: una expressió de quins valors i quins mecanismes d’expressió tenen cabuda per sobre dels altres. La única participació ciutadana que es reconeix és la que es canalitza a través de la representació parlamentària, marginant així la participació ciutadana directa, neutralitzant la crítica directa als mandataris que prenen decisions que no obeeixen a les necessitats de la majoria de la ciutadania. Amb això, obvia -com esmenta el vot particular – que el gaudi general d’uns béns bàsics és condició prèvia i necessària per assegurar el dret la participació política de la ciutadania. Dret, en base al qual, precisament, justifica la condemna. El Suprem oblida la màxima legal de què cal interpretar l’aplicació de la llei a la llum de la realitat social imperant.
Aquesta sentència suposa un llindar altament perillós per al dret a la llibertat d’expressió i manifestació, per a la protesta, necessària més que mai en aquest temps de retallades de drets. Aquest precedent jurídic es dóna en un context de reformes legals repressores – Codi Penal, Llei mordassa i altres – que estan preocupant fins i tot altes instàncies internacionals. Més enllà del cas concret, la societat civil ha de tenir clar que aquest precedent jurídic perjudica i condiciona a tothom en els seus respectius àmbits d’actuació.
La sentència també és altament perillosa des del punt de vista jurídic. No es tracta de valorar si els fets que es van donar en l’encerclament del Parlament son censurables o no. El vot particular ho esmenta molt clarament: les persones responsables dels fets més greus no van ser identificades per la policia. Les que han estat encausades, van actuar com els milers de persones que eren allí. Les seves conductes, fins i tot l’Audiència Nacional en fase d’investigació, va admetre que com a molt serien constitutives de falta: seguir un parlamentari amb els braços en creu, interpel·lar-lo, aixecar els braços i corejar consignes, exhibir una pancarta i cridar que no passin.. Resulta obvi que cap d’aquestes accions volia ni podia impedir l’accés al Parlament ni condicionar el vot de ningú. Com reconeix el Suprem, la pràctica totalitat de parlamentaris no van sentir en perill la seva integritat, excepte – quina casualitat – els diputats de CIU. De fet, el Parlament va començar la seva tasca amb un lleu retard i va alterar l’odre del dia en un punt, cosa que succeeix amb freqüència. Finalment, les retallades es van aprovar.
La sentència del Suprem trenca amb un dels principis més elementals del dret penal com és el de culpabilitat: es pot ser castigada i s’ha de respondre tan sols pels fets efectivament comesos. La sentència dóna per fet la voluntat d’aquelles encausades d’impedir l’accés dels parlamentaris pel sol fet d’estar a una concentració amb aquell lema simbòlic i les responsabilitza injustament del malestar dels parlamentaris sorgit del qüestionament general a què se’ls va sotmetre. La construcció és perversa: la confrontació lleu i en clau política amb els parlamentaris, es tradueix en afectació a la funció parlamentaria i en l’atac al nucli dur de la democràcia mateixa. La sentència justifica lo injustificable per dotar de cobertura jurídica un càstig exemplaritzant a la dissidència.
Sens dubte, la sentència de l’Audiència Nacional era perillosa, no només per l’absolució de les encausades, sinó i sobretot, pels raonaments jurídics que contenia, que reivindicaven un dret penal compatible amb els drets fonamentals. Atenent a l’escenari de buidatge del contingut de drets fonamentals, contextualitzava i interpretava amb rigor i equilibri la figura de l’escrache, estendard del dret a la protesta. El Suprem cercava un precedent jurídic contundent que desincentivés la societat civil a expressar el seu malestar i a reivindicar la legitimitat de la revocació del “mandat democràtic” efectuat als representants que s’aparten de les necessitats bàsiques i dels drets fonamentals de la població.
Ara toca esgotar les possibilitats legals per evitar ingressos injustificats a presó i seguir amb persistència i convicció un camí que s’aventura llarg, si hem de recórrer al Tribunal Constitucional i acte seguit al Tribunal Europeu de Drets Humans.
A una sala plena de companyes dels diferents grups de suport, les diverses advocades de la defensa han plantejat una sèrie d’impugnacions prèvies dirigides contra una gran part de la forma i fons d’aquest procés repressiu: la participació com a acusació del sindicat neofeixista Manos Limpias, també la de la Generalitat que tampoc es pot considerar part perjudicada d’un delicte contra les institucions de l’Estat, 
Encausades Parlament 