Autor: encausadesparlament

Cabezas de Tormenta – Teneis el dinero, la prensa, la justícia… (radio)

Cabezas de Tormenta #– 90 Tenéis el dinero, tenéis la prensa, tenéis la justicia, pero a nosotros nunca nos tendréis

cabezas_de_torrmentaEl programa número 90 de Cabezas de Tormenta está centrado en la represión de la protesta social y la disidencia política en el estado español…

En él recogemos un tema que ya hemos tocado en ediciones anteriores, el del proceso judicial que tiene lugar con motivo de la protesta que rodeó el Parlament el 15 de junio del 2011. Tras una inicial absolución por parte de la audiencia nacional, el supremo ha condenado a ocho compañeros a tres años de prisión en una vuelta de tuerca represiva que en términos jurídicos es demencial. Hemos tenido la posibilidad de hablar largo y tendido con uno de ellos para tratar de comprender esta estrategia del poder y aventurarnos a plantear hipótesis acerca de la situación política y social en la que nos estamos adentrando de la mano de sentencias, operaciones policiales y reformas legislativas como la recientemente aprobada Ley Mordaza (no podemos dejar de señalar aquí la última y más casposa chulería del ministro de interior al respecto).

Aquí puedes escuchar el programa y leer el resto de la entrada.

Se extiende por todo el estado la solidaridad con los condenados de ‘Aturem el Parlament’

CCc8XzcW0AA4o5q

Las ocho personas condenadas a tres años de cárcel por el Tribunal Supremo por haber participado en la movilización ‘Aturem el Parlament’ no están solas. Desde el pasado fin de semana en diversas ciudades de todo el estado se ha venido recordando su situación y exigiendo su libertad y absolución en varias concentraciones que han sido convocadas dentro de la campaña #3anysxprotestar, la cuál ha organizado una semana de lucha entre el 11 y el 19 de abril y que culminará el próximo domingo con una cadena humana que rodeará el Parlament de Catalunya.

Estas personas fueron absueltas por la Audiencia Nacional el pasado julio al considerar esta avalado su derecho a la protesta, posteriormente el Tribunal Supremo dejó esta sentencia absolutoria sin efecto y condenó a 8 de los 19 imputados a penas de 3 años de cárcel por su participación en la movilización del 15 de junio del 2011 atribuyéndoles un ‘delito contra las altas instituciones del estado’.

Ante esta absurda sentencia que criminaliza la protesta, una ola de solidaridad está recorriendo todo el estado, ya se han celebrado concentraciones en varias ciudades y el calendario de movilizaciones sigue creciendo día a día.

Notícia al voltant de la setmana de lluita, publicada el 14/04/2015 a LaHaine.org

Manifest abril 2015: La força de totes, la seva llibertat

[CAT/CAST]

El judici contra vint persones per la mobilització “Aturem el Parlament” finalment ha acabat amb una sentència de tres anys de presó per a vuit de les encausades. Una condemna que es basa en establir com a crim el fet de protestar. Tal com recull la pròpia sentència, no se les condemna pel que van fer -accions típiques de qualsevol manifestació com cridar, aixecar les mans, aguantar una pancarta, etc., sinó per ser-hi. Aquest fet suposa un pas més en l’augment repressiu que estem patint des de l’arribada de la crisi. La crisis econòmica, que ells mateixos van crear, no només ha servit per intensificar l’explotació que patim dia a dia les classes populars, sinó que, a més, ha augmentat el control i la repressió contra qui gosa oposar-s’hi. La sentència demostra la separació tan fina o inexistent que hi ha entre la classe política i el poder judicial. El que fa és apuntalar la política repressiva del govern en la línia de la reforma del codi penal o la llei mordassa. L’augment de les desigualtats socials ha fet que el conflicte al carrer s’aguditzi. I no tant sols això, sinó que col·loca la figura del polític com a intocable, per damunt del dret a expressió i manifestació.

La sentència té un clar component polític a més de venjatiu. És l’únic cas en què la Generalitat i el Parlament de Catalunya s’han personat com acusació particular, a diferència de les moltes causes per corrupció obertes els darrers anys que han saquejat les arques públiques. És evident doncs, que es busca obtenir uns caps de turc que paguin la gosadia de protestar contra les retallades, anant a l’origen del problema. La classe política no ens representa. No ho fa perquè només serveix els seus interessos, els de la classe dominant, els de les empreses que s’enriqueixen amb les seves privatitzacions, una classe política al servei del capital.

La política que es construïa des del moviment 15M, que va voler lluitar contra les retallades, és la que se segueix gestant, encara avui, en molts barris i pobles. Aquella que es construeix des de la base, sense jerarquies ni representants. Del poble i per al poble. Ens preguntem quin paper jugarien les formacions que defensen consignes semblants en el contxet actual.

Però la nostra convicció continua ferma malgrat el cops rebuts. Sabem que, tant des del govern com des de qualsevol òrgan de poder, seguiran intentant explotar-nos més, controlar-nos més, enriquir-se més. Però no volem seguir sent espectadors submissos i passius. La lluita al carrer ha fet possible aturar milers de desnonaments, crear una forta consciència de lluita per l’educació i la sanitat pública i fins hi tot, vèncer el poder, amb casos com Gamonal o Can Vies. Aquest és el camí que creiem hem d’emprendre per aturar l’entrada a presó, no només de les vuit companyes, sinó de totes les persones que avui s’enfronten a casos repressius per lluitar.

Jo també estava al Parlament! …i ho tornaria a fer!

 

[CASTELLÀ]

La fuerza de todas, su libertad

El juicio contra las veinte personas por la movilización “Aturem el Parlament” finalmente ha terminado con una sentencia de tres años de prisión para las ocho encausadas. Una condena que se basa en establecer como crimen el hecho de protestar. Tal y como recoge la sentencia, no se las condena por lo que hicieron, sino por estar ahí. Este hecho supone un paso más en el aumento represivo que estamos sufriendo desde la llegada de la crisis. La crisis económica, que ellos mismos crearon, no solo ha servido para intensificar la explotación que sufrimos día a día las clases populares, sino que, además, ha aumentado el control y la represión contra quien decide oponerse a ella.

La sentencia demuestra la separación tan fina o inexistente que hay entre la clase política y el poder judicial. Lo que hace es apuntalar la política represiva del gobierno en la línea de la reforma del código penal y la ley mordaza. El aumento de las desigualdades sociales ha hecho que el conflicto en la calle se agudice. No solo eso, sino que coloca la figura del político como intocable, por encima del derecho de expresión y manifestación.

La sentencia tiene un claro componente político además de vengativo. Es el único caso en que la Generalitat y el Parlament de Catalunya se han personado como acusación particular, a diferencia de las muchas causas de corrupción abiertas los últimos años que han saqueado las arcas públicas. Es evidente pues, que se busca obtener unas cabezas de turco que paguen el atrevimiento de protestar contras los recortes, yendo al origen del problema. La clase política no nos representa. No lo hace porqué solo sirve a sus intereses, a los de la clase dominante, los de las empresas que se enriquecen con sus privatizaciones, un clase política al servicio del capital.

La política que se construía des de el movimiento 15M, que quiso luchar contra los recortes, es la que se sigue gestando, aun hoy, en muchos barrios y pueblos. Aquella que se constituye des de la base, sin jerarquías ni representantes. Del pueblo y para el pueblo. Nos preguntamos qué papel jugarían las formaciones que defienden consignas parecidas en el contexto actual.

Pero nuestra convicción sigue firme a pesar de los golpes recibidos. Sabemos que, tanto des de el gobierno como des de cualquier órgano de poder, seguirán intentando explotarnos más, controlarnos más, enriquecerse más. Pero no queremos seguir siendo espectadoras sumisas y pasivas. La lucha en la calle ha hecho posible parar miles de desahucios, crear una fuerte conciencia de lucha por la educación y la sanidad pública e incluso, vencer al poder, como el caso de Gamonal o Can Vies.

Este es el camino que creemos que tenemos que emprender para parar la entrada en prisión de no sólo las ocho compañeras, sino de todas las personas que hoy se enfrentan a casos represivos por luchas. ¡Yo también estaba en el Parlament… y lo volvería ha hacer!

¡Yo también estaba en el Parlament… y lo volvería ha hacer!

 

Comunicat de l’Assemblea de Familiars per la Llibertat de les persones encausades del Parlament

[CAT/CAST]

Un grup de familiars, de les persones condemnades a 3 anys de presó per haver participat en la manifestació del Parlament el 15 de juny de 2011, hem decidit crear l’Assemblea de Familiars per la Llibertat de les persones encausades del Parlament.

Com a assemblea volem manifestar la nostra sorpresa i rebuig a una sentència que posa en perill un dret tan fonamental com és la llibertat d’expressió. El 15 de juny de 2011 els nostres familiars van assistir, com moltes altres persones, a una concentració per manifestar el seu desacord amb la política de les brutals retallades socials que aquell dia anava a aprovar el Parlament. Van fer sentir la seva veu, pacíficament, sense agredir ningú com ha reconegut la mateixa sentència, i per això, només per això, pel simple fet de manifestar-se, el Tribunal Suprem ha anul·lat la absolució de l’Audiència Nacional i els ha condemnat, aplicant de manera excepcional la llei amb una sentència clarament política.

Entenem que aquesta resolució judicial causa un greu precedent perquè criminalitza el dret a participar en un acte legítimament democràtic, com és una manifestació. Ja no ens podrem manifestar sense el risc d’anar a presó?

Per això, des de l’Assemblea animem a la població a sumar-se a totes les mobilitzacions que es convoquin en el futur, per posar fre a la politització que estan vivint les instàncies judicials, i per exigir la llibertat dels nostres familiars.

Estem orgulloses dels nostres fills i filles, de la seva voluntat de millorar el món en el que vivim i no deixarem que entrin a la presó.

Avui son els nostres familiars, demà poden ser els vostres!

Facebook: Assemblea Familiars Llibertat Persones Encausades

Twitter: @fparlament

Assemblea de Familiars per la Llibertat de les persones  encausades del Parlament

[CASTELLÀ]

Un grupo de familiares, de las personas condenadas a 3 años de prisión por haber participado en la manifestación del Parlamento el 15 de junio de 2011, hemos decidido crear la Asamblea de Familiares por la Libertad de las personas encausadas del Parlament.

Como asamblea queremos manifestar nuestra sorpresa y rechazo a una sentencia que pone en peligro un derecho tan fundamental como es la libertad de expresión. El 15 de junio de 2011 nuestros familiares asistieron, como muchas otras personas, a una concentración para manifestar su desacuerdo con la política de los brutales recortes sociales que ese día iba a aprobar el Parlament. Hicieron sentir su voz, pacíficamente, sin agredir a nadie como ha reconocido la propia sentencia, y por eso, sólo por eso, por el simple hecho de manifestarse, el Tribunal Supremo ha anulado la absolución la Audiencia Nacional y los ha condenado, aplicando de manera excepcional la ley con una sentencia claramente política.

Entendemos que esta resolución judicial causa un grave precedente porque criminaliza el derecho a participar en un acto legítimamente democrático, como es una manifestación. ¿Ya no nos podremos manifestar sin el riesgo de ir a prisión?

Por ello, desde la Asamblea animamos a la población a sumarse a todas las movilizaciones que se convoquen en el futuro, para poner freno a la politización que están viviendo las instancias judiciales, y para exigir la libertad de nuestros familiares.

Estamos orgullosas de nuestros hijos, de su voluntad de mejorar el mundo en el que vivimos y no dejaremos que entren en prisión.

¡Hoy son nuestros familiares, mañana pueden ser vuestros!

Facebook: Assemblea Familiars Llibertat Persones Encausades

Twitter: @fparlament

Assemblea de Familiars per la Llibertat de les persones  encausades del Parlament

Comunicat llegit a la manifestació del 21 de Març de 2015

COMUNICAT #JoTambéEraAlParlament

 

El 15J ens vam mobilitzar milers de persones, diverses, d’arreu i de totes les edats i tendències unides per un clam comú: fer sentir la nostra veu als polítics per expressar-los que no ens representen i que no tenen cap legitimitat quan prenen decisions que van en contra dels interessos de la majoria. Estem parlant de drets basics i que atempten contra la dignitat de la gent i que l’exclouen de la participació ciutadana a la que tothom tenim dret. El carrer és doncs el nostre l’espai on dur a terme, el diàleg, les lluites, desenvolupar sinergies, expressar totes les reivindicacions.

L’operatiu policial del 15-J va estar expressament dissenyat per a criminalitzar el 15M degut al desprestigi mundial que va provocar el desallotjament de la plaça Catalunya. Felip Puig va fer que els parlamentaris travessessin la multitud indignada que protestava. Centenars de persones van interpel·lar els polítics sense que cap d’ells veies la seva integritat física afectada. Els Mossos d’Esquadra van realitzar detencions del tot arbitraries i van induir els polítics a denunciar els i les manifestants. La investigació policial en aquest cas ha estat ridiculitzada pels Tribunals i la denuncia de manca de garanties de la investigació del Mossos que van denunciar les nostres advocades, han estat reconegudes pels Tribunals: detencions innecessàries, pressions per fotografiar-nos i fitxar-nos, informes mal fets…  El fet de que les acusacions permetessin que es jutgés aquest cas a l’Audiència Nacional quan enarboren els discurs de la sobirania per Catalunya, és lamentable. I que encetessin un “Procés” paral·lel contra les classes populars d’aquest país, de bracet, amb el sindicat d’extrema dreta espanyolista Manos Limpias, hauria de fer avergonyir a tothom del President de la Generalitat que ho ordena.

L’Audiència Nacional va jutjar-nos, i al judici es va evidenciar com funciona la maquinaria judicial, així com la manca d’arguments de les acusacions. Ens van obligar a anar a Madrid, perquè no hi van anar la majoria de parlamentaris?, No som tots iguals davant la llei?. Tot i la dificultat, la solidaritat no va minvar en cap moment, i es van desplegar accions de suport arreu de l’estat. La sentència, ens va absoldre perquè va quedar clar que nosaltres no havíem fet res diferent, de milers persones presents aquell dia: vam alçar les mans, vam cridar consignes, vam interpel·lar els polítics, sense violència ni intimidació. Quina casualitat doncs que els polítics de CIU i PP, foren els únics que van témer per la seva integritat. La pròpia Audiència Nacional va haver d’admetre que es tractava de fets lleus. El malestar general viscut pels polítics, ni se’ns pot atribuir a unes poques ni pot justificar aquesta condemna. Aquella sentència va fer mal a aquells que es creuen superiors o millors per que son part de les altes esferes de l’Estat, no només per la nostre l’absolució, sinó perquè reconeixia que el dret penal no pot limitar drets i que la ciutadania té dret a expressar-se, i que pot protestar més enllà de la democràcia representativa parlamentaria. Les llibertats d’expressió i de manifestació son necessàries per assegurar el pluralisme. La democràcia no és res sense la possibilitat de la ciutadania de controlar els polítics.

Ara el Suprem, buscant un precedent exemplaritzant, ens condemna aleatòriament a unes quantes encausades. La sentència contradiu totes les garanties legals i els criteris del Tribunal Europeu dels Drets Humans de “procediment just” i proporcionalitat: és una aberració jurídica. Se’ns condemna perquè, tot i que no hem comès cap agressió, ells diuen que participàvem de la suposada voluntat general d’aturar el Parlament. El missatge ideològic és molt clar: tolerància zero a la participació ciutadana directa fora dels canals representatius, i qui gosi protestar, serà durament castigat.

El cas del Parlament, no només ens afecta a les encausades condemnades, que hem d’afrontar al risc d’ingrés a la presó a l’espera de què Europa ens acabi donant la raó, i condemnant l’Estat espanyol per vulneració dels drets fonamentals. Aquesta sentència ens condemna a tothom perquè amb la rebaixa del llindar de protesta permesa, junt amb les darreres reformes legals, com la Llei Mordassa, totes podem ser objectiu de la repressió: indignades, sanitàries, mestres, estudiants, aturades, hipotecades, migrades, etc..

Tot i d’aquesta condemna, seguirem denunciant el capitalisme salvatge, la hipocresia del sistema, la maquinària repressora, les desigualtats socials, la corrupció, fins que no en quedi ni una engruna. I protestarem contra aquestes que protegeixen els seus privilegis amb delictes de quan l’època franquista i que es senten amenaçades per un senzill alçar de braços en creu.

La solidaritat és la nostra millor arma.

Us necessitem a totes per tirar enrere l’ingrés a presó.

Ni un pas enrere.

Seguirem lluitant.

Resum de la sentència del Tribunal Suprem sobre el cas “Parlament” per Laia Serra

Sobre la vulneració del dret a la prova que al·legava el Ministeri Fiscal i la necessitat de repetició del judici:

La sentència del Suprem no dóna la raó a la Fiscalia que al·legava que el seu dret a valer-se dels mitjans de prova necessaris havia estat vulnerat pel fet d’haver declarat molts parlamentaris a través de videoconferència, impedint així la realització de reconeixements de vídeos i d’encausades. El Suprem entén que aquell estava justificat per no destorbar les agendes dels parlamentaris i que permetia efectuar reconeixements si calia. Per tant, no calia anular el judici i tornar-lo a celebrar. Cal recordar que durant la fase d’investigació, la Fiscalia mai va demanar reconeixements en roda de les encausades i durant el judici, excepte en un cas, ni ho va proposar.

Sobre els reportatges fotogràfics, les pericials fisonòmiques i la identificació de les encausades:

La sentència també dóna la raó a les defenses sobre el fet de què els reportatges fotogràfics realitzats pels Mossos constituïen una autentica diligència de prova incriminatòria i no una mera diligència d’identificació. Per tant, havia d’haver-se realitzat amb assistència lletrada per poder ser tinguda en compte com a prova. Quan les encausades havien estat identificades, van ser detingudes sense necessitat i contra la seva voluntat els van fer fotos en determinades postures i col·locant-les-hi peces de roba. Aquelles fotografies es van fer servir per elaborar uns informes pericials fisonòmics pels Mossos d’Esquadra, que havien se de ser la prova clau per afirmar la identitat de les encausades. A banda de la manca de garanties a la hora d’obtenir les fotos, i la privació de les defenses de contradir-ne el contingut en el moment de la seva elaboració, les mateixes il·lustraven llocs i moments diferents dels fets que s’atribuïen a les encausades. A damunt eren tècnicament deficients, ja que s’havien fet amb un senzill Photoshop i ni tan sols avaluaven els graus de certesa en la determinació de la identitat. Per aquests motius no se’ls podia atorgar valor probatori i per determinar la identificació de les encausades, els jutges de l’Audiència Nacional van comparar els rostres de les encausades presents a la sala amb el material videogràfic i fotogràfic dels mitjans de comunicació incorporat a l’expedient judicial.

Sobre l’intent de les acusacions de tombar l’absolució basant-se en l’error dels jutges de l’Audiència Nacional en la valoració de la prova:

Un primers eix argumental dels recursos de cassació era el fet de què el recull fotogràfic i videogràfic editat pels Mossos d’Esquadra, contradeia el relat de fets de la sentència i per tant s’havien de modificar els fets provats d’aquesta i extreure’n un pronunciament de condemna. El Suprem, rebutja aquest motiu recordant que només

es pot qüestionar una sentència per aquest motiu quan un document contradigui els seus fets provats de manera concloent i que a més, aquest, no vingui contradit per cap altra prova. Aquest no era el supòsit del cas, ja que la declaració dels parlamentaris i d’altres testimonis contradeia i relativitzava els fets objecte d’acusació. A més el criteri del Tribunal Europeu de Drets Humans, vetava que el Tribunal que resolia el recurs contra la sentència pogués canviar el veredicte, si per això havia d’avaluar proves personals (com les declaracions de testimonis) i no s’escoltava de nou les encausades.

Sobre l’intent de les acusacions de tombar l’absolució basant-se en l’error dels jutges de l’Audiència Nacional en el seu raonament jurídic:

Aquest segon eix argumental és el que el Suprem acull. Les acusacions, opten aquí per respectar els fets provats de la sentència al·legant però que el raonament jurídic seguit era erroni i que la conclusió legal lògica era la condemna d’algunes de les encausades. Resulta especialment greu el fet que el Suprem no justifica perquè opta per la condemna d’unes determinades encausades, que a més divergeixen de les del vot particular de la sentència de l’Audiència Nacional. El Suprem, realitza una maniobra que burla el criteri del Tribunal Europeu de Drets Humans ja que sota el pretext de què el canvi de postura prové d’un nou anàlisis estrictament jurídic, el que fa és valorar de nou la prova i condemnar sense escoltar les encausades.

El Suprem acull l’argument de les acusacions segons el qual la sentència parteix d’un enfocament equivocat. La sentència de l’A.N havia considerat que enfront dels drets personals dels parlamentaris (indemnitat, honorabilitat, llibertat de moviment), es trobava el dret preferent a la llibertat d’expressió i de manifestació, que per a molts col·lectius suposen la única possibilitat de dir la seva sobre l’afectació de drets bàsics que estan patint per les retallades. No resulta viable garantir el pluralisme polític, pilar de la democràcia, sense assegurar un espai suficientment ampli per a l’expressió col·lectiva de crítica al poder, sent per tant raonable tolerar alguns eventuals excessos. Els manifestants estaven actuant en el marc de l’exercici de drets constitucionals, qüestionant la representativitat dels polítics i reivindicant drets fonamentals. Per tant els emparava l’exempció de responsabilitat criminal (Art. 27.2 Codi Penal).

La sentència argumentava que el dret penal no es podia usar per limitar o desincentivar l’exercici de drets fonamentals. Finalment, entenia que els fets que s’atribuïen a les encausades no eren prou greus per constituir el delicte contra les institucions de l’Estat (mai abans aplicat) que exigia que s’usés la força, violència, intimidació o amenaça greu per a impedir als parlamentaris assistir al Parlament o per a coartar la seva llibertat d’opinió/vot. Finalment, expressava que en tot cas, sent la pena mínima d’aquell delicte la de 3 anys, el que suposava ingrés a presó, el principi de proporcionalitat imposava la opció de l’absolució. El Suprem, no realitza ni una sola menció a la justificació d’una pena tan greu com és l’ingrés a presó.

El Suprem, entén que l’anàlisi correcte de la situació era el d’entendre confrontats el dret a la llibertat d’expressió i manifestació dels manifestants enfront del dret a la participació política de la ciutadania, que es vehiculava a través dels parlamentaris elegits per a representar-los al Parlament. El Suprem esmenta que la sentència de l’A.N s’apartava equivocadament de les “claus definitòries del sistema”, “desjerarquitzant” aquell segon dret, que era preferent. Calia acotar el dret a la llibertat d’expressió per assegurar la “pervivència de l’estat de Dret”. L’atac a la tasca parlamentària suposava un atac als valors superiors de l’odre democràtic ja que al Parlament és a on s’expressa el pluralisme i es realitza el debat polític.

El Suprem, apartant-se del resultat de valoració de la prova de la sentència de l’A.N, afirma que el lema de la manifestació “Aturem el Parlament” provava que la voluntat col·lectiva era la de pertorbar el normal funcionament del Parlament, que és el que protegeix aquell delicte. El sentir personal de cada parlamentari i el més o menys encertat dispositiu policial eren irrellevants per arribar a aquesta conclusió. En aquest context “ambiental” coactiu i intimidatori, creat per centenars de persones, les encausades van aprofitar-lo, fer-lo seu i reforçar-lo amb la seva participació, materialitzant amb les seves conductes individuals la finalitat col·lectiva perseguida. Per tant la seva conducta era penalment reprovable. El Suprem, acaba descartant el delicte d’atemptat a l’autoritat pel qual també acusava la Fiscalia per quan suposaria castigar dos cops la mateixa conducta.

Valoracions sobre el precedent jurídic que suposa la sentència del Tribunal Suprem:

La qualificació de la sentència del Suprem com a “política” és òbvia i fins i tot el vot particular de la mateixa ho expressa. El fonament de la sentència es basa en una presa de postura ideològica: una expressió de quins valors i quins mecanismes d’expressió tenen cabuda per sobre dels altres. La única participació ciutadana que es reconeix és la que es canalitza a través de la representació parlamentària, marginant així la participació ciutadana directa, neutralitzant la crítica directa als mandataris que prenen decisions que no obeeixen a les necessitats de la majoria de la ciutadania. Amb això, obvia -com esmenta el vot particular – que el gaudi general d’uns béns bàsics és condició prèvia i necessària per assegurar el dret la participació política de la ciutadania. Dret, en base al qual, precisament, justifica la condemna. El Suprem oblida la màxima legal de què cal interpretar l’aplicació de la llei a la llum de la realitat social imperant.

Aquesta sentència suposa un llindar altament perillós per al dret a la llibertat d’expressió i manifestació, per a la protesta, necessària més que mai en aquest temps de retallades de drets. Aquest precedent jurídic es dóna en un context de reformes legals repressores – Codi Penal, Llei mordassa i altres – que estan preocupant fins i tot altes instàncies internacionals. Més enllà del cas concret, la societat civil ha de tenir clar que aquest precedent jurídic perjudica i condiciona a tothom en els seus respectius àmbits d’actuació.

La sentència també és altament perillosa des del punt de vista jurídic. No es tracta de valorar si els fets que es van donar en l’encerclament del Parlament son censurables o no. El vot particular ho esmenta molt clarament: les persones responsables dels fets més greus no van ser identificades per la policia. Les que han estat encausades, van actuar com els milers de persones que eren allí. Les seves conductes, fins i tot l’Audiència Nacional en fase d’investigació, va admetre que com a molt serien constitutives de falta: seguir un parlamentari amb els braços en creu, interpel·lar-lo, aixecar els braços i corejar consignes, exhibir una pancarta i cridar que no passin.. Resulta obvi que cap d’aquestes accions volia ni podia impedir l’accés al Parlament ni condicionar el vot de ningú. Com reconeix el Suprem, la pràctica totalitat de parlamentaris no van sentir en perill la seva integritat, excepte – quina casualitat – els diputats de CIU. De fet, el Parlament va començar la seva tasca amb un lleu retard i va alterar l’odre del dia en un punt, cosa que succeeix amb freqüència. Finalment, les retallades es van aprovar.

La sentència del Suprem trenca amb un dels principis més elementals del dret penal com és el de culpabilitat: es pot ser castigada i s’ha de respondre tan sols pels fets efectivament comesos. La sentència dóna per fet la voluntat d’aquelles encausades d’impedir l’accés dels parlamentaris pel sol fet d’estar a una concentració amb aquell lema simbòlic i les responsabilitza injustament del malestar dels parlamentaris sorgit del qüestionament general a què se’ls va sotmetre. La construcció és perversa: la confrontació lleu i en clau política amb els parlamentaris, es tradueix en afectació a la funció parlamentaria i en l’atac al nucli dur de la democràcia mateixa. La sentència justifica lo injustificable per dotar de cobertura jurídica un càstig exemplaritzant a la dissidència.

Sens dubte, la sentència de l’Audiència Nacional era perillosa, no només per l’absolució de les encausades, sinó i sobretot, pels raonaments jurídics que contenia, que reivindicaven un dret penal compatible amb els drets fonamentals. Atenent a l’escenari de buidatge del contingut de drets fonamentals, contextualitzava i interpretava amb rigor i equilibri la figura de l’escrache, estendard del dret a la protesta. El Suprem cercava un precedent jurídic contundent que desincentivés la societat civil a expressar el seu malestar i a reivindicar la legitimitat de la revocació del “mandat democràtic” efectuat als representants que s’aparten de les necessitats bàsiques i dels drets fonamentals de la població.

Ara toca esgotar les possibilitats legals per evitar ingressos injustificats a presó i seguir amb persistència i convicció un camí que s’aventura llarg, si hem de recórrer al Tribunal Constitucional i acte seguit al Tribunal Europeu de Drets Humans.