Premsa

Cabezas de Tormenta – Teneis el dinero, la prensa, la justícia… (radio)

Cabezas de Tormenta #– 90 Tenéis el dinero, tenéis la prensa, tenéis la justicia, pero a nosotros nunca nos tendréis

cabezas_de_torrmentaEl programa número 90 de Cabezas de Tormenta está centrado en la represión de la protesta social y la disidencia política en el estado español…

En él recogemos un tema que ya hemos tocado en ediciones anteriores, el del proceso judicial que tiene lugar con motivo de la protesta que rodeó el Parlament el 15 de junio del 2011. Tras una inicial absolución por parte de la audiencia nacional, el supremo ha condenado a ocho compañeros a tres años de prisión en una vuelta de tuerca represiva que en términos jurídicos es demencial. Hemos tenido la posibilidad de hablar largo y tendido con uno de ellos para tratar de comprender esta estrategia del poder y aventurarnos a plantear hipótesis acerca de la situación política y social en la que nos estamos adentrando de la mano de sentencias, operaciones policiales y reformas legislativas como la recientemente aprobada Ley Mordaza (no podemos dejar de señalar aquí la última y más casposa chulería del ministro de interior al respecto).

Aquí puedes escuchar el programa y leer el resto de la entrada.

Anuncis

Se extiende por todo el estado la solidaridad con los condenados de ‘Aturem el Parlament’

CCc8XzcW0AA4o5q

Las ocho personas condenadas a tres años de cárcel por el Tribunal Supremo por haber participado en la movilización ‘Aturem el Parlament’ no están solas. Desde el pasado fin de semana en diversas ciudades de todo el estado se ha venido recordando su situación y exigiendo su libertad y absolución en varias concentraciones que han sido convocadas dentro de la campaña #3anysxprotestar, la cuál ha organizado una semana de lucha entre el 11 y el 19 de abril y que culminará el próximo domingo con una cadena humana que rodeará el Parlament de Catalunya.

Estas personas fueron absueltas por la Audiencia Nacional el pasado julio al considerar esta avalado su derecho a la protesta, posteriormente el Tribunal Supremo dejó esta sentencia absolutoria sin efecto y condenó a 8 de los 19 imputados a penas de 3 años de cárcel por su participación en la movilización del 15 de junio del 2011 atribuyéndoles un ‘delito contra las altas instituciones del estado’.

Ante esta absurda sentencia que criminaliza la protesta, una ola de solidaridad está recorriendo todo el estado, ya se han celebrado concentraciones en varias ciudades y el calendario de movilizaciones sigue creciendo día a día.

Notícia al voltant de la setmana de lluita, publicada el 14/04/2015 a LaHaine.org

Resum de la sentència del Tribunal Suprem sobre el cas “Parlament” per Laia Serra

Sobre la vulneració del dret a la prova que al·legava el Ministeri Fiscal i la necessitat de repetició del judici:

La sentència del Suprem no dóna la raó a la Fiscalia que al·legava que el seu dret a valer-se dels mitjans de prova necessaris havia estat vulnerat pel fet d’haver declarat molts parlamentaris a través de videoconferència, impedint així la realització de reconeixements de vídeos i d’encausades. El Suprem entén que aquell estava justificat per no destorbar les agendes dels parlamentaris i que permetia efectuar reconeixements si calia. Per tant, no calia anular el judici i tornar-lo a celebrar. Cal recordar que durant la fase d’investigació, la Fiscalia mai va demanar reconeixements en roda de les encausades i durant el judici, excepte en un cas, ni ho va proposar.

Sobre els reportatges fotogràfics, les pericials fisonòmiques i la identificació de les encausades:

La sentència també dóna la raó a les defenses sobre el fet de què els reportatges fotogràfics realitzats pels Mossos constituïen una autentica diligència de prova incriminatòria i no una mera diligència d’identificació. Per tant, havia d’haver-se realitzat amb assistència lletrada per poder ser tinguda en compte com a prova. Quan les encausades havien estat identificades, van ser detingudes sense necessitat i contra la seva voluntat els van fer fotos en determinades postures i col·locant-les-hi peces de roba. Aquelles fotografies es van fer servir per elaborar uns informes pericials fisonòmics pels Mossos d’Esquadra, que havien se de ser la prova clau per afirmar la identitat de les encausades. A banda de la manca de garanties a la hora d’obtenir les fotos, i la privació de les defenses de contradir-ne el contingut en el moment de la seva elaboració, les mateixes il·lustraven llocs i moments diferents dels fets que s’atribuïen a les encausades. A damunt eren tècnicament deficients, ja que s’havien fet amb un senzill Photoshop i ni tan sols avaluaven els graus de certesa en la determinació de la identitat. Per aquests motius no se’ls podia atorgar valor probatori i per determinar la identificació de les encausades, els jutges de l’Audiència Nacional van comparar els rostres de les encausades presents a la sala amb el material videogràfic i fotogràfic dels mitjans de comunicació incorporat a l’expedient judicial.

Sobre l’intent de les acusacions de tombar l’absolució basant-se en l’error dels jutges de l’Audiència Nacional en la valoració de la prova:

Un primers eix argumental dels recursos de cassació era el fet de què el recull fotogràfic i videogràfic editat pels Mossos d’Esquadra, contradeia el relat de fets de la sentència i per tant s’havien de modificar els fets provats d’aquesta i extreure’n un pronunciament de condemna. El Suprem, rebutja aquest motiu recordant que només

es pot qüestionar una sentència per aquest motiu quan un document contradigui els seus fets provats de manera concloent i que a més, aquest, no vingui contradit per cap altra prova. Aquest no era el supòsit del cas, ja que la declaració dels parlamentaris i d’altres testimonis contradeia i relativitzava els fets objecte d’acusació. A més el criteri del Tribunal Europeu de Drets Humans, vetava que el Tribunal que resolia el recurs contra la sentència pogués canviar el veredicte, si per això havia d’avaluar proves personals (com les declaracions de testimonis) i no s’escoltava de nou les encausades.

Sobre l’intent de les acusacions de tombar l’absolució basant-se en l’error dels jutges de l’Audiència Nacional en el seu raonament jurídic:

Aquest segon eix argumental és el que el Suprem acull. Les acusacions, opten aquí per respectar els fets provats de la sentència al·legant però que el raonament jurídic seguit era erroni i que la conclusió legal lògica era la condemna d’algunes de les encausades. Resulta especialment greu el fet que el Suprem no justifica perquè opta per la condemna d’unes determinades encausades, que a més divergeixen de les del vot particular de la sentència de l’Audiència Nacional. El Suprem, realitza una maniobra que burla el criteri del Tribunal Europeu de Drets Humans ja que sota el pretext de què el canvi de postura prové d’un nou anàlisis estrictament jurídic, el que fa és valorar de nou la prova i condemnar sense escoltar les encausades.

El Suprem acull l’argument de les acusacions segons el qual la sentència parteix d’un enfocament equivocat. La sentència de l’A.N havia considerat que enfront dels drets personals dels parlamentaris (indemnitat, honorabilitat, llibertat de moviment), es trobava el dret preferent a la llibertat d’expressió i de manifestació, que per a molts col·lectius suposen la única possibilitat de dir la seva sobre l’afectació de drets bàsics que estan patint per les retallades. No resulta viable garantir el pluralisme polític, pilar de la democràcia, sense assegurar un espai suficientment ampli per a l’expressió col·lectiva de crítica al poder, sent per tant raonable tolerar alguns eventuals excessos. Els manifestants estaven actuant en el marc de l’exercici de drets constitucionals, qüestionant la representativitat dels polítics i reivindicant drets fonamentals. Per tant els emparava l’exempció de responsabilitat criminal (Art. 27.2 Codi Penal).

La sentència argumentava que el dret penal no es podia usar per limitar o desincentivar l’exercici de drets fonamentals. Finalment, entenia que els fets que s’atribuïen a les encausades no eren prou greus per constituir el delicte contra les institucions de l’Estat (mai abans aplicat) que exigia que s’usés la força, violència, intimidació o amenaça greu per a impedir als parlamentaris assistir al Parlament o per a coartar la seva llibertat d’opinió/vot. Finalment, expressava que en tot cas, sent la pena mínima d’aquell delicte la de 3 anys, el que suposava ingrés a presó, el principi de proporcionalitat imposava la opció de l’absolució. El Suprem, no realitza ni una sola menció a la justificació d’una pena tan greu com és l’ingrés a presó.

El Suprem, entén que l’anàlisi correcte de la situació era el d’entendre confrontats el dret a la llibertat d’expressió i manifestació dels manifestants enfront del dret a la participació política de la ciutadania, que es vehiculava a través dels parlamentaris elegits per a representar-los al Parlament. El Suprem esmenta que la sentència de l’A.N s’apartava equivocadament de les “claus definitòries del sistema”, “desjerarquitzant” aquell segon dret, que era preferent. Calia acotar el dret a la llibertat d’expressió per assegurar la “pervivència de l’estat de Dret”. L’atac a la tasca parlamentària suposava un atac als valors superiors de l’odre democràtic ja que al Parlament és a on s’expressa el pluralisme i es realitza el debat polític.

El Suprem, apartant-se del resultat de valoració de la prova de la sentència de l’A.N, afirma que el lema de la manifestació “Aturem el Parlament” provava que la voluntat col·lectiva era la de pertorbar el normal funcionament del Parlament, que és el que protegeix aquell delicte. El sentir personal de cada parlamentari i el més o menys encertat dispositiu policial eren irrellevants per arribar a aquesta conclusió. En aquest context “ambiental” coactiu i intimidatori, creat per centenars de persones, les encausades van aprofitar-lo, fer-lo seu i reforçar-lo amb la seva participació, materialitzant amb les seves conductes individuals la finalitat col·lectiva perseguida. Per tant la seva conducta era penalment reprovable. El Suprem, acaba descartant el delicte d’atemptat a l’autoritat pel qual també acusava la Fiscalia per quan suposaria castigar dos cops la mateixa conducta.

Valoracions sobre el precedent jurídic que suposa la sentència del Tribunal Suprem:

La qualificació de la sentència del Suprem com a “política” és òbvia i fins i tot el vot particular de la mateixa ho expressa. El fonament de la sentència es basa en una presa de postura ideològica: una expressió de quins valors i quins mecanismes d’expressió tenen cabuda per sobre dels altres. La única participació ciutadana que es reconeix és la que es canalitza a través de la representació parlamentària, marginant així la participació ciutadana directa, neutralitzant la crítica directa als mandataris que prenen decisions que no obeeixen a les necessitats de la majoria de la ciutadania. Amb això, obvia -com esmenta el vot particular – que el gaudi general d’uns béns bàsics és condició prèvia i necessària per assegurar el dret la participació política de la ciutadania. Dret, en base al qual, precisament, justifica la condemna. El Suprem oblida la màxima legal de què cal interpretar l’aplicació de la llei a la llum de la realitat social imperant.

Aquesta sentència suposa un llindar altament perillós per al dret a la llibertat d’expressió i manifestació, per a la protesta, necessària més que mai en aquest temps de retallades de drets. Aquest precedent jurídic es dóna en un context de reformes legals repressores – Codi Penal, Llei mordassa i altres – que estan preocupant fins i tot altes instàncies internacionals. Més enllà del cas concret, la societat civil ha de tenir clar que aquest precedent jurídic perjudica i condiciona a tothom en els seus respectius àmbits d’actuació.

La sentència també és altament perillosa des del punt de vista jurídic. No es tracta de valorar si els fets que es van donar en l’encerclament del Parlament son censurables o no. El vot particular ho esmenta molt clarament: les persones responsables dels fets més greus no van ser identificades per la policia. Les que han estat encausades, van actuar com els milers de persones que eren allí. Les seves conductes, fins i tot l’Audiència Nacional en fase d’investigació, va admetre que com a molt serien constitutives de falta: seguir un parlamentari amb els braços en creu, interpel·lar-lo, aixecar els braços i corejar consignes, exhibir una pancarta i cridar que no passin.. Resulta obvi que cap d’aquestes accions volia ni podia impedir l’accés al Parlament ni condicionar el vot de ningú. Com reconeix el Suprem, la pràctica totalitat de parlamentaris no van sentir en perill la seva integritat, excepte – quina casualitat – els diputats de CIU. De fet, el Parlament va començar la seva tasca amb un lleu retard i va alterar l’odre del dia en un punt, cosa que succeeix amb freqüència. Finalment, les retallades es van aprovar.

La sentència del Suprem trenca amb un dels principis més elementals del dret penal com és el de culpabilitat: es pot ser castigada i s’ha de respondre tan sols pels fets efectivament comesos. La sentència dóna per fet la voluntat d’aquelles encausades d’impedir l’accés dels parlamentaris pel sol fet d’estar a una concentració amb aquell lema simbòlic i les responsabilitza injustament del malestar dels parlamentaris sorgit del qüestionament general a què se’ls va sotmetre. La construcció és perversa: la confrontació lleu i en clau política amb els parlamentaris, es tradueix en afectació a la funció parlamentaria i en l’atac al nucli dur de la democràcia mateixa. La sentència justifica lo injustificable per dotar de cobertura jurídica un càstig exemplaritzant a la dissidència.

Sens dubte, la sentència de l’Audiència Nacional era perillosa, no només per l’absolució de les encausades, sinó i sobretot, pels raonaments jurídics que contenia, que reivindicaven un dret penal compatible amb els drets fonamentals. Atenent a l’escenari de buidatge del contingut de drets fonamentals, contextualitzava i interpretava amb rigor i equilibri la figura de l’escrache, estendard del dret a la protesta. El Suprem cercava un precedent jurídic contundent que desincentivés la societat civil a expressar el seu malestar i a reivindicar la legitimitat de la revocació del “mandat democràtic” efectuat als representants que s’aparten de les necessitats bàsiques i dels drets fonamentals de la població.

Ara toca esgotar les possibilitats legals per evitar ingressos injustificats a presó i seguir amb persistència i convicció un camí que s’aventura llarg, si hem de recórrer al Tribunal Constitucional i acte seguit al Tribunal Europeu de Drets Humans.

DRETS A LA RUSSA de Benet Salellas

El cas de la manifestació del 15 de juny del 2011 contra els primers pressupostos de les retallades davant del Parlament de Catalunya amb el lema Aturem el Parlamentestà actuant com un autèntic termòmetre de la salut democràtica de l’Estat espanyol i de les elits dirigents a casa nostra. Hem viscut un relat sobre els fets d’aquella diada totalment interessat i provocat per esmorteir els crits d’aquelles que s’hi manifestaven, un relat plenament acrític amb les raons de la protesta i amb l’interès d’Interior de fer passar els diputats i diputades que anaven a peu just pel mig de la manifestació obligant-los a accedir a la Ciutadella pel mateix accés del carrer Pujades que es trobava blocat per les indignades.

I sobretot un relat inequívocament afònic amb les úniques agressions físiques realment patides, com ressaltava ahir David Fernàndez, al més d’un centenar de persones ferides pels antiavalots de Mossos d’Esquadra només unes setmanes abans a la plaça Catalunya.

El juliol passat la sentència de la Secció Primera de l’Audiència Nacional sobre el cas absolia totes les acusades en una interessantíssima valoració de la importància que té en una societat democràtica el dret a la protesta, col·locant-lo com a pedra angular del sistema de llibertats: sense manifestació no hi ha expressió i sense expressió no hi ha pluralitat política ni tampoc acció política al marge del poder. Sé que és un discurs judicial, que es construeix sovint a partir de lleis i conceptes que no hem consensuat, que no hem construït ni aprovat però acostumats al no perquè no i a la democràcia estrictament epidèrmica del règim del 78 la sentència del magistrat Ramon Sáez va fer un salt endavant cap a un model de societat com la que sovint defensem des d’aquestes manifestacions avui criminalitzades. Per això va ser titllat de jutgeflauta pel club Godó i companyia, per haver aixecat una trinxera jurídica des de la qual pensàvem defensar moltes altres batalles. El text es decantava descaradament cap a la preponderància de la protesta col·lectiva per sobre dels drets individuals -magnificats- de circulació i de no ser molestats dels diputats i diputades. A més posava de manifest que els col·lectius amb menys presència als media i a les tribunes parlamentàries tenen un dret a la protesta més ampli precisament per compensar aquest desequilibri de mitjans. La sentència coronava l’argument declarant que els jutges estan cridats a protegir els drets i no pas a retallar-los convençuts que en cap cas el dret penal ha de desincentivar l’exercici de la dissidència.

Claríssimament es tractava d’una plantejament massa avançat en tots sentits per a la classe política. També per a la majoria de la magistratura. També per al Parlament de Catalunya qui amb advocat particular amb minuta de cinc xifres va recórrer la sentència demanant la condemna de les manifestants. I d’aquí una sentència molt dura, duríssima, com la que ara ens ha notificat el Tribunal Suprem. Ho castiga tot, tot el que no sigui quedar-se a casa i dir amén. I dol, perquè comprèn com un delicte contra les institucions de l’Estat seguir un diputat, posar-s’hi al davant amb els braços en forma de creu o recriminar-li la seva posició política i cridar-li que no ens representa. Ara el Tribunal Suprem apuja el termòmetre repressiu i escombra sense miraments el nostre dret de protesta. Comença revisant els fets provats de la sentència, una activitat que li és prohibida si és en contra de les acusades perquè ni ha estat present al judici ni ha vist personalment totes les proves que han estat practicades i per això Estrasburg prohibeix un canvi de fets contra reo en la segona instància. Una excepció per a un cas de dret d’excepció. Perquè el Suprem això no ho fa mai i ho ha fet aquesta vegada i caldrà donar una explicació a aquesta superació de les seves pròpies línies vermelles. Molts advocats recordem en els darrers anys un únic cas de revisió de fets pel Tribunal Suprem: quan va revocar la condemna dels guàrdies civils que l’Audiència de Sant Sebastià havia declarat culpables de torturar Portu i Sarasola. Una altra resposta excepcional a un cas que s’havia descontrolat de l’expectativa convencional.

Però el més important és el debat de fons. La sacralització de la figura dels representants polítics, de l’espai públic que envolta els edificis parlamentaris i de la construcció de nous drets elevats a la categoria de drets fonamentals com el dret de trànsitdels diputats. Tot això per sobre del dret de manifestació, de la llibertat d’expressió, de la participació política popular… Un autèntic cop d’estat judicial a un debilíssim i precari sistema mínim de llibertats. Al cap i a la fi una lluita ideològica que vam guanyar primer i que ara ens arrebaten de les mans. Una lluita tan clara que fins i tot es va fer explícita en el judici quan només els diputats de Convergència i Unió van explicar que s’havien sentit coaccionats per la protesta i paradoxalment els Maragalls, Milà, López Tena… defensaven la validesa i legitimitat dels crits als carrers del voltant de la Ciutadella. Una discussió conceptual de matriu ideològica que ha conquerit la versió més autoritària, la de la majoria d’un Tribunal Suprem que encara beu de la dictadura que va nomenar molts dels seus magistrats. I una versió que llavors i ara, ha estat indiscutidament defensada per Mas i els seus a casa nostra.

Ho diu el magistrat del Suprem Perfecto Andrés en el vot particular a la sentència: «El objeto de esta causa tiene connotaciones políticas tan intensas, que difícilmente podría darse una aproximación de derecho que no comporte o traduzca también una previa toma de posición del intérprete en ese otro plano.» La profilaxi judicial del sistema manté els plantejaments ideològics més durs per escombrar el dret de manifestació i de retruc envia vuit companyes a la presó. Amb elles, moltes passes enrere, individuals i col·lectives, presents i futures. El termòmetre de la democràcia congelat, sota zero, com a la Rússia de Putin, amb gent a la presó per haver participat en una manifestació contra els pressupostos de les retallades socials més fortes des de 1979. Només per manifestar-se. Fa por.

Podcast de Radio Contrabanda Assamblea de Majaras

En el primer programa de primavera, obviant clàssics, grips i eleccions els majares fem un programa atípic. Ens visiten castelleres de Barcelona i de la Vila de Gràcia apart de les que ens truquen d’aquestes colles, de Tarragona i de qui sap si futures colles. Amb totes elles divaguem sobre el fet casteller i la idiosincrasia d’aquesta pràctica en boga darrerament.

Però no podem obviar l’actualitat i la cruda realitat. Connectem amb un dels companys condemnats per l’acció d’Aturem el Parlament i recordem les darreresaccions de suport a J. Antunez Becerra.

Música per anxanetes: Joan Baez (amb i sense Ennio Morricone), Baron Rojo, Inadaptats, Megadeth i Terratombats.

Accedeix al podcast clicant la imatge.

logo contrabanda fm

¿Aturem la Justícia?

Artículo firmado por Isabel Elbal, Gonzalo Boye y Jaume Asens, abogados defensores de dos de los condenados y varios de los absueltos por la sentencia del Tribunal Supremo relativa a los hechos producidos durante las manifestaciones convocadas bajo el lema “Aturem el Parlament” en junio de 2011.

Notícia al voltant de la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem, publicada el 19/03/2015 a El Diario.es.

Per llegir l’article original a la web pots anar aquí.

Quatre pinzellades d’urgència sobre la sentència del Parlament

El Tribunal Suprem condemna vuit persones a tres anys de presó, malgrat que no es va modificar ni una coma del relat dels fets de la sentència absolutòria inicial.

“El objeto de esta causa tiene connotaciones políticas tan intensas, que difícilmente podría darse una aproximación de derecho que no comporte o traduzca también una previa toma de posición del intérprete en ese otro plano”.

Notícia publicada el 20/03/2015 a La Directa.

Per llegir l’article original a la web pots anar aquí.

Centenars de persones denuncien “una condemna de caràcter polític” contra Aturem el Parlament

Poques hores després de transcendir el contingut de la sentència de tres anys de presó contra vuit indignades, la plaça de Sant Jaume acull la primera mobilització. Dissabte 21 de març a les 19 h una gran marxa recorrerà Barcelona.

 

Notícia de la concentració del 17 de març publicada el 18/03/2015 a La Directa.

Per llegir l’article original a la web pots anar aquí.

El Tribunal Suprem condemna a tres anys de presó vuit indignades de l’acció Aturem el Parlament

La sentència de l’alt tribunal espanyol no ha estat unànime, i té un vot particular contrari del magistrat Perfecto Andrés. Convoquen una concentració avui a les 20h a plaça Sant Jaume de Bcn

Article publicat a La Directa el 17/03/2015. Per llegir l’article original a la web pots anar aquí. I per a llegir la seva versió en castellà publicada per Diagonal pots anar aquí.