Fa 9 anys que vivim un procés penal per haver participat en la convocatòria “Aturem el Parlament” i avui és un bon dia per fer memòria
El 15 de juny del 2011, en el marc del moviment 15-M, milers de persones vam participar en la mobilització “Aturem el Parlament”, contra l’aprovació del primer paquet de retallades del govern d’Artur Mas. Aquell dia diferents diputats van entrar a l’hemicicle amb l’ajuda de la violència practicada pels Mossos d’Esquadra, altres ho van fer en helicòpter. Però el fet més greu va ser l’aprovació de les retallades, que avui més que mai patim, amb la mort de milers de persones en època de pandèmia.
Fa 9 que vivim un procés penal per haver participat d’aquella convocatòria, i avui és un bon dia per a fer memòria:
L’endemà de la mobilització, el sindicat d’ultradreta Manos Limpias, va posar una querella a l’Audiència Nacional per castigar l’èxit de la mobilització. El Parlament, a través de la mesa (CiU, PSC i PP) i la Generalitat (CiU) no van dubtar en sumar-s’hi. Aquesta última, posant a la disposició de l’Audiència Nacional als Mossos d’Esquadra, que van realitzar una extensa investigació sobre el cas, identificació de participants i detenint-nos il·legalment a les nostres cases, feines o propis jutjats, a l’Octubre del mateix any.
Després de dos anys i mig d’espera, a la primavera del 2014 es va celebrar el judici a l’Audiència Nacional. Les acusacions: Manos Limpias demanava 8 anys, Fiscalia 5 anys i mig, Generalitat i Parlament que en demanaven 3. Un equip curiós compartia el mateix objectiu.
Al juliol del mateix any l’Audiència Nacional ens va absoldre, amb el vot en contra de Grande-Marlaska, que argumentava extensament el perquè hi havia d’haver una condemna. El Parlament i la Generalitat van posicionar-se públicament en contra de la sentència, amb declaracions de Turull i Espadaler. Tot seguit, les dues institucions catalanes i la fiscalia espanyola, van posar un recurs al Suprem agafant-se a l’argumentació de Grande-Marlaska en contra de l’absolució i tornant a demanar penes de presó. En aquell moment la mesa del Parlament estava formada per: CiU, ERC, PSC, PP i EUiA, i l’únic partit que es va oposar a què el parlament tornés a demanar 3 anys de presó va ser l’últim.
El març del 2015, el Tribunal Suprem ens va condemnar a 8 de nosaltres a 3 anys de presó, tal com demanaven les acusacions, amb una sentència redactada per Manuel Marchena. Tant les institucions espanyoles com catalanes van celebrar la nostra condemna, amb declaracions com les de Francesc Homs: “aquells fets no podien quedar sense cap conseqüència”.
Fa més de 5 anys d’això, i no hem entrat a presó perquè, tot i tenir ordre d’ingrés, restem a l’espera que el govern espanyol es posicioni en resoldre la petició d’indult que vam fer.
L’octubre del 2016, la Mesa del Parlament (amb els vots de Junts per Catalunya, PSC ) va fer una cínica declaració donant suport al nostre indult, afirmant que “la sentència del Suprem comporta penes desproporcionades”. Penes desproporcionades que ells feia 5 anys que demanaven i per les que han lluitat acusant-nos en diferents moments i instàncies judicials. El que passava era que el context polític estava canviant i la campanya que el nostre entorn va fer per visibilitzar la repressió exercida contra nosaltres i contra les mobilitzacions de carrer, va tenir un gran impacte. Fins al punt que els hi era incòmode abanderar-se de què entréssim a presó. I, per altra banda, amb la sentència condemnatòria del Suprem ja havien aconseguit el seu objectiu: tenir una jurisprudència sobre el dret a manifestació que els hi permetés reprimir les mobilitzacions socials.
Passat tot aquest temps, volem declarar el següent:
• El Tribunal d’Estrasburg ha denegat un dels recursos que feia quatre anys havia acceptat. Això no suposa una derrota, sinó seguir esperant, seguir lluitant. Les condemnades encara tenim dos recursos interposats al TC per vulneració de drets, un dels motius que ha portat al TEDH a la seva decisió. Volem denunciar la perversitat intrínseca del sistema judicial, que manté les nostres vides pendents de sentències i recursos durant anys, amb el conseqüent patiment tant de les encausades com dels seus entorns.
• Seguim creient que l’única manera d’aconseguir una societat més justa i lliure és la mobilització ciutadana, autorganitzada, de base i des del carrer; tal com fèiem fa 9 anys i com seguim fent avui dia.
• La sentència que ens va condemnar es un atac frontal contra les llibertats i els drets polítics del poble. Un intent de coartar els drets a manifestació i expressió. Tan greu, que anys més tard ha colpejat a alguns d’aquells que ens van acusar, detenir i reprimir, convertint-les, ara a ells, en preses polítiques.
• Tornar a recordar que el nostre cas repressiu va ser possible per la investigació i denúncia de la mesa del Parlament i la Generalitat, sent els partits que en formaven part els responsables. I remarcar que aquest cas no és una excepció, que l’actual Generalitat continua personant-se com a acusació en els diferents processos repressius contra mobilitzacions al carrer, fins i tot en casos on són mobilitzacions per a defensar-los a ells. Una especial menció al cas de l’Ibrahim i el Charaf, on es barreja la persecució de la protesta amb el racisme institucional. L’Ibrahim i el Charaf van ser detinguts en les protestes post-sentència i van passar 9 mesos en presó preventiva. Cínicament, la Generalitat es personava com a acusació demanant 3 anys i mig de presó.
• La força de la gent és el motor polític més potent, l’únic capaç de fer virar les polítiques antisocials i repressives. Capaç de trencar partits abans hegemònics, o posar contra les cordes l’estat i les elits econòmiques. Considerem una victòria que amb aquest procés que fa 9 anys que dura no hagin aconseguit desmobilitzar-nos, ni a nosaltres ni a una gran part de la població.
LA LLUITA CONTINUA!
Assemblea d’encausades per la Mobilització Aturem el Parlament
[En aquest enllaç teniu el comunicat en versió pdf.]
Encausades Parlament 